En vista del ràpid deteriorament de l’economia espanyola durant 2008, després del seu recorregut per la senda ascendent del cicle econòmic que es va iniciar en 1996, amb una lleugera caiguda en el 2002, és important no perdre la perspectiva macroeconòmica i mundial de l’actual fase de crisi, dels seus efectes i de les polítiques aplicades, en especial quan es contempla des d’una òptica regional (les Balears).
Ja que les crisis econòmiques són cada vegada més globals, cal analitzar no solament les circumstàncies de cada nació, sinó també les del seu espai econòmic comú, en el nostre cas el de la Unió Europea.
Les causes del bon comportament de l’economia espanyola dels últims anys, creixent fins i tot per sobre del seu potencial, han estat bàsicament tres: millores estructurals, abundant liquiditat i baixos tipus d’interès, creixent demanda de consum (demografia i immigració) i d’inversió (habitatge residencial). La pertinença a la UE ha estat positiva ja que ha propiciat les bones expectatives empresarials i el sanejament pressupostari públic, si bé hi ha hagut un fet negatiu: augment de l’IPC (superior al de la UE) amb un creixent dèficit exterior.
Les "subprime"
El detonador de la crisi actual es va originar a final del 2007 amb el fiasco de les hipoteques "subprime" dels EUA i la conseqüent crisi de confiança en el mercat de capitals interbancari. L’efecte dòmino va tardar a quantificar-se, però ja ha arribat a la resta del món. La situació actual, amb dades de PIB, ha arribat a la següent: els EUA creixen encara a prop del 2%, la UE per sota del 2% i Espanya alguna cosa per sobre de l’1%. Utilitzant dades de desocupació es confirma la gravetat de la crisi espanyola: els EUA un 6%, la UE un 7% i Espanya un 11%, (la pitjor dada de la UE).
Deia l’economista nord-americà Kenneth Boulding el 1941 en el seu llibre Anàlisi Econòmica:"No és exagerat afirmar que la prosperitat és un període en què es fan males inversions; i la crisi és el període en què l’error de les esmentades inversions es posa de manifest. S’ha argumentat que la creació de crèdits bancaris facilita les males inversions, ja que prolonga el període durant el qual pot continuar la mala inversió sense que es descobreixi. El fet que els empresaris produeixin amb anticipació a la demanda, facilita també que es cometin més errors".
Aquestes sàvies paraules continuen sent d’actualitat i expliquen que el risc assumit per l’empresari, en un sistema d’economia de mercat, és la clau de l’economia que obre les expectatives favorables i produeix els beneficis merescuts, encara que també és el que tanca els balanços en vermell i causa la pèrdua d’ocupacions. Quan això es produeix a un nivell generalitzat (espacial o sectorial), tenim una malaltia del sistema econòmic que és l’equivalent a una crisi econòmica, des d’una desacceleració o correcció del cicle a una recessió (PIB negatiu durant dos trimestres).
L’"estanflació"
Una crisi no sol causar inflació de preus, però pot produir-la quan es presenti simultàniament una inflació de costos, com l’actual originada per la forta pujada del preu del petroli i d’alguns aliments bàsics. Això ha estat conseqüència d’una forta especulació davant de l’escassetat actual dels aliments (per males collites i nous usos i consums) o futura del petroli (per assegurar-se els subministraments a termini). L’escenari actual d’"estanflació" (estancament i inflació) es complica per la inèdita crisi de liquiditat bancària resultant de la desconfiança entre les entitats financeres.
La debilitat del sistema financer i bancari internacional ha estat apuntalada a partir de maig d’aquest any, tant en els EUA com en la UE, amb notables injeccions de liquiditat en el sistema a càrrec del BCE (UE) i del FED (EUA) i amb la millora de la solvència bancària, segons l’acord Basilea II que augmenta els poders de supervisió monetària dels bancs nacionals de la UE. Per primera vegada, la crisi a nivell de cada país membre de la zona Euro (UE) només pot ser tractada amb mesures fiscals i pressupostàries, al no poder actuar sobre els tipus d’interès i el canvi de la moneda.
En tot cas, la major actuació de política monetària dels bancs centrals contra la crisi, en ambdós costats de l’Atlàntic, ha estat la utilització dels tipus d’interès: per part del BCE de la UE a l’alça (des del 2,50% a mitjan 2006 fins a l’actual 4,25%) i per part del FED de EUA a la baixa (des del 5,25% a mitjan 2006 fins a l’actual 2%). En ambdós casos, la variació és de 2,25 punts, però de signe diferent. El FED prioritza l’estímul a l’economia, mentre que el BCE prioritza el control de la inflació i els seus efectes sobre els salaris, per garantir la competitivitat.
Necessitat de mesures
Malgrat aquestes actuacions de diferent signe sobre l’interès, l’IPC d’Espanya ha tingut un nivell i una evolució paral·lela al dels EUA (3,4% el 2005, 3,7% el 2006, 2,9% el 2007 i al voltant del 5% el 2008), també amb similars pujades del preu del petroli en ambdós països. D’altra banda, la UE també ha sofert forts augments de l’IPC fins a l’actual 3,5% (encara així, el diferencial de l’IPC d’Espanya ha crescut fins a 1,5 punts per sobre del de la UE). Els efectes negatius sobre la competitivitat són greus i llastren l’impuls productiu que s’obtindria amb una major exportació.
Davant l’escassa eficàcia antiinflacionista de la política monetària a la zona Euro, cal prendre mesures econòmiques "nacionals" per fer front a l’alça de l’IPC, estimular la demanda i assegurar l’oferta productiva bàsica (però sense més inflació). També seria convenient una reforma estructural de les administracions públiques, donada la seva escassa productivitat, així com aconseguir que els mercats i la distribució funcionin amb major competència.
El conjunt de mesures aprovades pel Govern espanyol, seran eficaces en la mesura que hi hagi austeritat en la despesa pública. Com a mesura pressupostària, es pot incrementar la inversió en obres públiques (el sector de la construcció és motor important de l’economia més pel seu efecte arrossegament que pel seu pes al PIB). A Espanya i a les Balears, les administracions públiques han accedit per fi a accelerar el pagament dels abundants retards de pagaments d’obres ja finalitzades.
A les Balears s’han pressupostat inversions autonòmiques de prop de 1.000 milions d’euros, en obres ferroviàries i de carreteres, habitatges protegits i estructures educatives i de medi ambient, per evitar el col·lapse de la construcció. Es troben a faltar en la UE més mesures fiscals, que ja han estat proposades per alguns líders polítics europeus, tant sobre l’IVA com altres impostos específics, per pal·liar la pujada del preu del petroli. No obstant això, ja s’estan estudiant rebaixes de l’IVA en la construcció i als restaurants. El problema més complex a la UE, davant d’una crisi econòmica, és la impossibilitat de consentir polítiques fiscals individualitzades per a cada estat membre, segons les seves necessitats conjunturals, ja que s’ha de mantenir el nivell d’harmonització fiscal en la UE.
Des de les Balears
Malgrat ser les Balears una economia desenvolupada i una destinació turística consolidada, capaç de fer front a l’actual crisi, la confluència del menor ritme estacional (crònic) i de la frenada al sector de la construcció (cíclic) generarà en el pròxim tardor-hivern greus problemes de desocupació, amb tot l’estrall humà que això representa (en especial en el col·lectiu d’immigrants). Per això, és important el Pacte per l’Ocupació de Juliol amb participació del Govern, de les centrals sindicals i de les patronals, que pot reforçar també la formació professional.
No existeix un patró de crisi econòmica, però si hi ha una evolució similar. En l’actual és nou que començàs amb una crisi creditícia, després ampliada a crisi financera (encara que amb forta resistència de les borses) i arribant finalment a repercutir en l’economia productiva. S’hi suma la històrica pujada del preu del petroli i dels aliments. Balears podria sortir reforçada d’aquesta crisi si es reordenàs la seva estructura sectorial, reconduint en la construcció a un nivell sostenible i confirmant al sector serveis (turisme) com el seu potent i fiable motor econòmic.
No es pot finalitzar aquest diagnòstic sense un pronòstic de la durada de la crisi a Balears, amb les reserves pròpies d’aquest tipus d’estimacions. L’economia balear creixerà en el 2008 encara al voltant de l’1% (PIB) i amb una inflació (IPC) propera al 5%, és a dir dades similars als d’Espanya. El marge de maniobra econòmica del Govern balear és més curt que el del Govern d’Espanya, pel que el nivell de l’evolució negativa en el 2009 dependria en part d’aconseguir urgentment un major finançament públic estatal. En tot cas, la crisi podria tocar fons en el 2010.
