No em dec errar de gaire si aventur que, mai abans –descomptats, és clar, els processos electorals, convulsos per se–, Menorca no havia travessat una conjuntura de tres comiats simultanis sobre primeríssimes autoritats –vull dir situades totes elles en el pic mateix de la cúspide del poder al qual han representat últimament. Dues, sí, són dimissions d’estricta naturalesa política institucional; i la tercera, de mena eclesiàstica.

En un breu feix de setmanes, i, en tot cas, fent totes elles bullir alhora el brou de l’actualitat, Menorca haurà pronunciat l’adéu per la presidenta del Consell Insular, pel bisbe diocesà titular i, ben aviat, pel batle de Maó, el procés orgànic de substitució del qual ja rutlla a veles esteses, amb el nom del delfí en boca de tothom.

Malgrat que en cap supòsit no hem de veure-hi crisis de rerefons, i que, per tant, són dimissions, diríem, controlades (com els bons barrobins que tracen camins de millora viària), insistiré en la següent formulació: de manera gairebé simultània, l’illa perd un element excel·lit en el camp municipal, una líder electoral de plausible executòria autonòmica insular i, encara, un amat pastor de l’Església particular de la Menorca creient. Tot plegat, no és, ni de noves!, un escenari baladí, ans el judic, més tost, d’excepcional.

La coincidència em sembla un bon punt infreqüent. Per açò mateix, quedarà en els annals dels nostres dies. Potser 2008 caldrà que el recordem com l’any de la tríade dels adéus. No puc, però, fer-vos el retrat a tinta de totes tres autoritats. Si les coses, properament, em rutllen sense entrebancs, potser els faré desfilar successivament. De moment, us endreç l’apunt de la presidenta sortint del Consell Insular.

Joana Barceló és, a ulls meus, una dona d’arquitectura corporal allargassada, desimbolta, amb una certa gracilitat sense caure en el pou captiu de les afectacions ni en les frivolitats estètiques de cap mena. Acostuma de portar els cabells curts, i gairebé no es maquilla mai, lluny com se situa de sofisticacions i d’afaits purament aparents. Els ulls, de mirada asserenada, són castanys –castanys per color i per volum ocular alhora. Fa l’esguard clavant-vos la nineta, i dilata les òrbites com ulls de bou quan emfatitza les paraules, sobretot quan li extreu, a la fonètica, un remarcat rotacisme molt característic.

En fer el somriure, se li dibuixa una boca franca i blanca, de franquesa còmoda. Quan la vaig conèixer fora dels escons i fora de les sales de plens, vivia rodejada de papers. Papers en totes les formes imaginables –si voleu, polítiques– del mot. En el menjador, convivint amb la vaixella de la vitrina, hi havia rengles i rengles de llibres, muntanyes i muntanyes –gairebé serralades– de dossiers, d’expedients, d’informes, de documentacions, de textos jurídics, de butlletins oficials, de mocions i de preguntes.

Les baluernes de pasta de paper parlamentari eren bonibé ingents, colossals. Però, tot plegat, atorgaven a l’habitatge un aire vívid, de nervi tibant, i potser lletraferit; en tot cas, gens asèptic i àton com acostumen a ser els pisos de solters sense mena de perspectives. Us diré que em va agradar constatar-hi que era una persona, en definitiva, que no vivia exornada per la decoració insípida de ballarines de porcellana, o d’eixorques litografies ciclostilades que us entren de regal en comprar els mobles del rebedor o l’alcova.

Després, a bord dels vaixells de la política haurà estat nou anys presidenta del Consell Insular de Menorca, amb una fàcil entesa amb els grups a la seva esquerra. I des de la presidència ens deixa un llegat gens banal, ans al contrari. Hi quedarà una reconstrucció fonda, substancial, de la dimensió dels consells com a òrgans de govern de la Comunitat (per mi, una fita excel·lent); i, en segon lloc, també hi quedarà un Pla Territorial Insular, disputat però premiat internacionalment, que ha posat fi al campi qui campi, peti qui peti de les dècades anteriors. Són dues columnes samsòniques, si em permeteu la hipèrbole.