Atropellats en pas zebra

És clar que, si un travessa un pas zebra quan ho pot fer, en la majoria de casos no passa res, els cotxes s’aturen i el deixen passar, però basta que de tant en tant se sàpiga que qualcun no s’ha aturat perquè la llei perdi efectivitat davant la possibilitat que el qui condueix no la respecti.

En situacions de contacte de llengües passa una cosa semblant; els parlants de la llengua minoritzada renuncien el dret d’usar-la, encara que la llei els ho permeti (és el nostre cas), davant la possibilitat que l’altre no la respecti, a la llei. En la majoria de casos no passaria res si exercissin el dret de parlar en català, però pel temor que pugui passar no ho fan.

I a més, resulta que, quan es produeix topada entre qui exerceix el dret de parlar en català i qui l’hi nega, la llei –i de vegades l’entorn social immediat– sol posar-se en contra del primer; com si els qui controlen la llei es posassin a favor del conductor que atropella un vianant que passa pel pas zebra. Si no, que ho demanin al batle de Montblanc que ha estat denunciat per la Guàrdia Civil per faltes de desobediència a l’autoritat per haver parlat en català amb ells i no haver-ho volgut fer en castellà. Ja veis quina idea d’"autoritat"; la de la parella de guàrdies civils ho és i la de batle, elegit democràticament, no ho és. En aquestes condicions, quants s’atreviran a passar si ve un cotxe?

Tan interioritzada tenim aquesta por, que n’hi ha que, fins i tot amb la seguretat que l’interlocutor –de parla castellana– els entendrà si li parlen en català –veu que altres ho fan i no hi ha cap problema comunicatiu–, no s’hi atreveixen i li parlen en castellà, tot i que es considerin fervorosos partidaris del català, signants de manifests o articles a favor de la llengua o, fins i tot, es dediquin professionalment a divulgar-la.

És tan habitual aquest comportament que si condueixes i, quan arribes a un pas zebra, deixes passar els vianants que esperen, sempre n’hi ha que et fan un gest d’agraïment. I així actuam quan som els vianants, sobretot si abans n’hi ha hagut que no s’han aturat. Donam les gràcies perquè respecten les normes de circulació. Això mateix tenim tendència a fer els parlants de llengües minoritzades, agraïm que ens deixin exercir el dret de parlar-la.

És l’agraïment del desvalgut davant qui considera capaç d’esclafar-lo i no ho fa. No vull dir que s’hagin de fer o no gestos d’agraïment, sempre va bé estimular els comportaments positius, sinó que el fet que es faci ja demostra quina és la situació en què ens trobam.

Ser catalanoparlant és com estar sempre a punt de travessar un pas zebra sense semàfor, temerós de passar no fos cosa que l’atropelli un cotxe, encara que estigui aturat. Com més poc el travessem més es creuran els conductors que no existeix o que la norma és una altra; com he sentit a dir que passa per alguns indrets orientals on, de fet, regeix la llei del més fort i els camions passen davant els cotxes i els cotxes, davant les motos... i a la coa els qui van a peu.

I tot està relacionat. La situació demogràfica de les Illes Balears és tan convulsa que mai no hi havia hagut tanta necessitat d’oferta d’acollida i formació lingüístiques per a persones d’origen no catalanoparlant (ensenyar-los que són el passos de vianants i donar-los recursos per frenar quan qualcú els travessa). Però, vist com sembla actuar la institució que hauria d’encapçalar aquesta oferta, la Conselleria d’Educació i Cultura, no passarà gaire temps que no n’hi hagi que arribin a pensar que l’enquistament institucional en aquest sentit és intencionat.

De fet, tant si fos per fer-se la punyeta entre les diverses formacions que fan part del Govern com pel llast del deute deixat pels governants anteriors, no tendria justificació la inexistència d’una oferta potent, diversa, engrescadora de formació lingüística bàsica i d’acollida, ja sigui vehiculada a través del COFUC o d’una altra manera. No fer-la voldria dir moltes coses i cap de bona.

Si no hi ha una voluntat decidida a favor d’aquesta línia d’actuació, de cada cop estaran més despintats els passos zebra. I no serà de passar-hi massa vianants, sinó de la goma dels pneumàtics i de la mala qualitat de la pintura.