En els passos de vianants els qui van a peu tenen prioritat. Així i tot, quan n’hem de travessar un (sobretot si no hi ha la ratificació d’un semàfor en vermell per als cotxes), solem mirar si en ve cap i, si en vénen, ens aturam per deixar-los passar. La llei és al costat del vianant, però, si qualcú no la respecta, qui se’n du la pitjor part és qui va a peu.
És clar que, si un travessa un pas zebra quan ho pot fer, en la majoria de casos no passa res, els cotxes s’aturen i el deixen passar, però basta que de tant en tant se sàpiga que qualcun no s’ha aturat perquè la llei perdi efectivitat davant la possibilitat que el qui condueix no la respecti.
En situacions de contacte de llengües passa una cosa semblant; els parlants de la llengua minoritzada renuncien el dret d’usar-la, encara que la llei els ho permeti (és el nostre cas), davant la possibilitat que l’altre no la respecti, a la llei. En la majoria de casos no passaria res si exercissin el dret de parlar en català, però pel temor que pugui passar no ho fan.
I a més, resulta que, quan es produeix topada entre qui exerceix el dret de parlar en català i qui l’hi nega, la llei –i de vegades l’entorn social immediat– sol posar-se en contra del primer; com si els qui controlen la llei es posassin a favor del conductor que atropella un vianant que passa pel pas zebra. Si no, que ho demanin al batle de Montblanc que ha estat denunciat per la Guàrdia Civil per faltes de desobediència a l’autoritat per haver parlat en català amb ells i no haver-ho volgut fer en castellà. Ja veis quina idea d’"autoritat"; la de la parella de guàrdies civils ho és i la de batle, elegit democràticament, no ho és. En aquestes condicions, quants s’atreviran a passar si ve un cotxe?
Tan interioritzada tenim aquesta por, que n’hi ha que, fins i tot amb la seguretat que l’interlocutor –de parla castellana– els entendrà si li parlen en català –veu que altres ho fan i no hi ha cap problema comunicatiu–, no s’hi atreveixen i li parlen en castellà, tot i que es considerin fervorosos partidaris del català, signants de manifests o articles a favor de la llengua o, fins i tot, es dediquin professionalment a divulgar-la.
És tan habitual aquest comportament que si condueixes i, quan arribes a un pas zebra, deixes passar els vianants que esperen, sempre n’hi ha que et fan un gest d’agraïment. I així actuam quan som els vianants, sobretot si abans n’hi ha hagut que no s’han aturat. Donam les gràcies perquè respecten les normes de circulació. Això mateix tenim tendència a fer els parlants de llengües minoritzades, agraïm que ens deixin exercir el dret de parlar-la.
És l’agraïment del desvalgut davant qui considera capaç d’esclafar-lo i no ho fa. No vull dir que s’hagin de fer o no gestos d’agraïment, sempre va bé estimular els comportaments positius, sinó que el fet que es faci ja demostra quina és la situació en què ens trobam.
Ser catalanoparlant és com estar sempre a punt de travessar un pas zebra sense semàfor, temerós de passar no fos cosa que l’atropelli un cotxe, encara que estigui aturat. Com més poc el travessem més es creuran els conductors que no existeix o que la norma és una altra; com he sentit a dir que passa per alguns indrets orientals on, de fet, regeix la llei del més fort i els camions passen davant els cotxes i els cotxes, davant les motos... i a la coa els qui van a peu.
I tot està relacionat. La situació demogràfica de les Illes Balears és tan convulsa que mai no hi havia hagut tanta necessitat d’oferta d’acollida i formació lingüístiques per a persones d’origen no catalanoparlant (ensenyar-los que són el passos de vianants i donar-los recursos per frenar quan qualcú els travessa). Però, vist com sembla actuar la institució que hauria d’encapçalar aquesta oferta, la Conselleria d’Educació i Cultura, no passarà gaire temps que no n’hi hagi que arribin a pensar que l’enquistament institucional en aquest sentit és intencionat.
De fet, tant si fos per fer-se la punyeta entre les diverses formacions que fan part del Govern com pel llast del deute deixat pels governants anteriors, no tendria justificació la inexistència d’una oferta potent, diversa, engrescadora de formació lingüística bàsica i d’acollida, ja sigui vehiculada a través del COFUC o d’una altra manera. No fer-la voldria dir moltes coses i cap de bona.
Si no hi ha una voluntat decidida a favor d’aquesta línia d’actuació, de cada cop estaran més despintats els passos zebra. I no serà de passar-hi massa vianants, sinó de la goma dels pneumàtics i de la mala qualitat de la pintura.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Conec de primera mà alumnes adolescents de Mata de Jonc, i no sembla que allà els hagin ensenyat gaire bé això dels passos de zebra: es dirigeixen invariablement en castellà als cambrers i als dependents de Palma. Imaginaru, idò, a la resta d´escoles...
Divendres dia 5 vaig anar a ses urgències des centre de salut de Vila, a Eivissa; m'atengué una facultativa que no entenia es catàlà i m'obligà a dir-li alguna cosa en castellà, no ho aconseguí gaire; jo immediatament vaig fer una reclamació escrita a s'IBSALUT. Dia 11 de setembre (curiós dia) rep una cridada a's mòbil, que hi està registrada, des mateix centre de salut (no he pogut sebre en quina extensió, que n'hi ha unes quantes), en què un individu em demana si vull continuar amb sa reclamació i quan li dic que sí em diu que som un taliban i que hauria de parlar en castellà a sa citada facultativa. Fixau-vos, es qui ha de respondre pes meus drets, i no és cap guàrdia civil, és es qui m'ataca
Joan vàrem quedar que no ens afalagaríem més en públic. Que ho resoldríem amb una de “callos a la madrileña†o , millor, a l'estil d'Ariany, a Son Pardo. Dijous qui ve t'hi esper .A les 10 per si algún amic s'hi vol afegir .Tenc , tanmateix, una pregunta: perquè els cans aperduats, menyspreats i escalivats, quan van a lloure, no atravessen mai per un pas zebra?. A quin departament de la UIB hauríem de fer la pregunta al d'Etologia, al de Pedagogia, o a un, en constitució, d'animalets menyspreuat, aperduats, enganyats i, en el fons, i encara que no ho creguin “enconyats‖l'amo en Mateu Campet, dixit– amb la Universitat. D'aquest nou departament jo no en seré el director, però si el primer al que hi enviaran. Que hi vendries? . El ferreret de la UIB
He estat a punt de no llegir aquest article, pensava jo: a mi que m'importa un atropellament a un pas zebra? pero... ho escriu en Joan Melià... aqui hi ha marro... he pensat, ho he llegit i ara estic content de ver-ho fet, m'hagues perdut el millor article d'avui. Endavant Joan i gracies.