O, per ser més exactes, menys poetes mediocres i més empresaris pragmàtics, solvents i audaços que es creguin el país i siguin capaços de fer bons negocis sense sacrificar-lo nacionalment a les primeres de canvi: això és el que ens fa falta a Mallorca i, en general, a totes les Illes.
Ja sé que els territoris de llengua i cultura catalana, amb una història políticament turbulenta, socialment confosa i contínuament problematitzada per l’implacable nacionalisme espanyol, s’ha sustentat en la cultura i en l’idioma, i que és gràcies a l’art i molt especialment a la literatura que hem resistit tantes envestides anihiladores fins avui.
Si Costa i Alcover no ens haguessin llegat els seus fabulosos versos, actualment a les Illes la qüestió idiomàtica estaria molt pitjor, de la mateixa manera que el País Valencià seria avui encara menys nacionalment valencià del que ja és si, l’any 1962, Joan Fuster no hagués escrit Nosaltres, els valencians. (La perseverança i la fortalesa estructurals de Catalunya la fan un cas a part.)
Però una cosa són Fuster, Costa i Alcover i, una altra de ben diferent, són tota la colla de versaires o joves escriptors que, meitat per vocació meitat per entreteniment, es dediquen, per matar l’estona, a escriure poemes dolents que no interessen ni llegeix ningú. (No tir la pedra i amag la mà: jo també som culpable d’haver comès tres llibres de poemes perfectament prescindibles.)
En un món cada vegada més mercantilitzat, amb una competència cada vegada més dura, una cultura i una llengua –i una literatura– que aspirin a sobreviure més enllà dels espais mínims d’un gueto, necessiten plataformes o estructures empresarials (mediàtiques i no) en les quals poder-se desenvolupar.
¿Què hauria estat del País Valencià si, darrere el llibre de Fuster, només hi haguessin vengut una colla d’escriptors (per molt extraordinaris que puguin ser) i no hi hagués vengut també un home intel·ligent, tenaç i astut com Eliseu Climent, que decidí que la seva tasca patriòtica consistiria a muntar un teixit cívicocultural des d’una perspectiva empresarial vàlida? I el mateix es podria dir de Mallorca i de l’home que, jugant-s’hi els propis doblers, ha fet i segueix fent possible aquest mateix diari, la Gran Enciclopèdia de Mallorca i un grapat llarg d’iniciatives més. ¿Què hauria estat de nosaltres sense ells? La resposta és senzilla i desoladora.
Tampoc no estic dient que l’ideal sigui que tots els poetes i escriptors joves deixin la ploma i demanin un crèdit al banc per muntar un negoci que pugui mantenir i fer créixer la riquesa del país sense trair-ne la seva identitat ni convertir-lo en una colònia nacionalment marginal i submisa, cosa que han fet la immensa majoria d’empresaris illencs fins ara.
L’únic que dic és que no és ni comprensible ni justificable aquesta multitudinària ànsia versificadora, la qual és sovint complementada amb crítiques i acusacions de venut o de traïdor o de pesseter a tot aquell que, mitjançant les inevitables ambivalències i pactes difícils, intenta dotar el país d’unes estructures i uns mecanismes que facin que surti rendible formar-ne part. Perquè aquest és, no ens enganyem, el quid de la qüestió. Que ser mallorquí, sense submissió ideològica ni sacrificis lingüístics i culturals, surti rendible. Rendible: un adjectiu que, fins i tot, els millors poetes detesten. A mi, en canvi, cada vegada m’agrada més.
