Frederic Mompou i Dencausse (1893-1987), famós pianista i compositor barceloní, resident la major part de la seva vida a París, enllestia el 1957 Variacions sobre un tema de Chopin, en el qual treballava des del 1937. Són peces que hem sentit interpretar a Valldemossa i que formen part d’un homenatge al genial polonès que vingué a Mallorca acompanyat de la baronessa de Dudevant convertida en la romàntica George Sand. I és que en Mompou, com en el seu amic coral Poulenc, la música i la literatura es donen la mà i, fins i tot, s’abracen. Per exemple, els versos de Paul Valéry en Mompou i els textos de Bernanos en la de Francis Poulenc, el compositor francès del Grup del Sis, eclèctic, de gran sensibilitat, l’existència física del qual va del 1899 al 1963. Així, d’una o altra manera relacionats amb Mallorca i França alhora, els dos músics poden ser molt ben evocats pels carrerons i jardins de Valldemossa, la de Chopin, Bernanos i el fantasme sentimental que pintava Jules Sandeau quan s’inspirava en la baronessa de Dudevant per a crear la senyoreta de la Seglière: Entrà la senyoreta de la Seglière, senzillament vestida, però règiament abillada, amb la seva blanca i rosada bellesa. Els seus cabells opulents, recollits en el clotell, emmarcaven amb els seus rínxols i llargues trunyelles d’or, la seva cara, de vius colors a causa de l’animació de la marxa i de les ardents besades del sol. Els seus ulls negres resplendien amb aquest foc dolç de les ànimes innocents, que il·lumina però no crema. Un cinturó blau, de flocs flotants, recollia i ajustava entorn del seu bust els mil i mil plecs d’una bata de musselina, amb què cobria, totalment, la seva elegant i gràcil figura. Uns borceguins de cutí verd accentuaven la corba suau i aristocràtica dels seus petits peus. Un ramet de flors silvestres ornava la seva sina. Després de deixar, descuradament, sobre un seient, el seu capell de palla d’Itàlia, el seu para-sol de moaré grisenc i unes branquetes de bruc que acabava d’agafar en el decurs d’un passeig pels pujols més propers..." Evocacions: el jardí, la dama, aquella composició de Mompou que recrea allò de "Chantez avec la fraîcheur de l’herbe humide..." i que suposa un retorn a la temàtica del romanticisme. Escrivia Manel Valls que Mompou, com Miró, tot partint de zero, vola al primitiu encís del so (Miró, del traç) al marge de tota contaminació intel·lectual... I és que Mompou ha insistit en una mateixa línia expressiva nascuda de la confluència de la llibertat harmònica originada per l’impressionisme, amb el misticisme sonor que transcendeix d’algunes pàgines del Scriabin... Valldemossa: Chopin, Mompou, Poulenc, Sand, Sandeau, Bernanos... Llums i ombres d’una mateixa realitat que un piano pot posar en joc a qualsevol moment.
