Els menorquins són una mica singulars. No m’atrevesc a dir estranys perquè ja no tenc una edat de provocar gratuïtament, cosa que he practicat massa sovint i sense gaires rèdits, i també, perquè amb el temps, arribes a comprendre que tot és relatiu. I no ho dic només per aquesta pàtina que tenen de ser una mica més "il·lustrats" que la resta de mortals baleàrics, ni tampoc pels seus eterns problemes de mobilitat interna.

No, si jo em sé explicar i vosaltres teniu la paciència d’arribar al final d’aquest escrit, sabreu perquè ho dic. Tal vegada hauria d’haver concretat una mica més perquè el que us contaré ara ho he après, empíricament, dels ciutadellencs. Si teniu amics que són d’aquesta ciutat i viuen a Palma, per exemple, i vosaltres us trobau de visita a Menorca, no cometeu mai l’error, volent-los fer una gràcia, d’oferir-vos a portar-los formatge i carn i xulla perquè, si els voleu tenir tots contents, tornareu boiets i haureu de recórrer la majoria d’establiments de venda al detall de Ciutadella per satisfer-los el seu gust. Ergo per fer-los la gràcia.

Per motius, diguem que professionals, hi va haver una temporada que vaig fer sovint viatges a Menorca. Una vegada vaig anar a l’IES Maria Àngels Cardona, de Ciutadella, que ofereix estudis de cuina. Hi vaig menjar molt bé, com se sol fer en aquests llocs. I vaig aprofitar l’avinentesa perquè em recomanassin el millor formatge de l’illa. Em digueren el nom i jo, atès que la informació provenia d’una docta casa, em pensava que, per una vegada en la vida, havia adquirit una certesa.

Abans d’un altre viatge, vaig topar amb un amic ciutadellenc i li vaig dir que si volia que li portàs formatge, que sabia el millor lloc on comprar-lo. Ell va arrufar una mica el nas, però al final va acceptar la meva proposta. Quan li vaig demanar com havia anat, em va dir que no era res de l’altre món i que si volia comprar el millor formatge de l’illa havia d’anar a Can Fel de no sé on. Em va donar les entresenyes. I podeu comptar que allò que em va sorprendre va ser el nom. Can Fel. D’entrada no em feia gaire comprera anar a un lloc amb aquest nom tan bíblic com amargant.

Però m’hi vaig acostar quan vaig tenir ocasió i la meva alegria va ser doble. El formatge que hi vaig comprar era bo, no sé si el millor, (cosa que mai no sabreu, sobretot si escoltau un ciutadellenc) i també vaig descobrir que el nom no provenia de la vesícula biliar, sinó que era l’acurçament del nom del propietari, que coincidia amb el meu. Llavors vaig pensar en allò que aprenguí a la facultat i que era que en català el nom se sol escurçar per darrere i no per davant, contràriament del que fan en castellà.

De Sebastià, Tià; d’Antoni, Toni; de Catalina, Lina, etc. Un ús que els ciutadellencs el fan anar més enllà del que és comú a Mallorca i que a mi, m’havia semblat estrany, però que en el fons, anaven carregats de raó. Es veu que a TV3, i per extensió a la CCRTV, en els seus esforços quotidians per desnacionalitzar-se de cada dia, no volen entrar en raons. I ja sé, per experiència pròpia, que el nom de Rafel no és molt comú als principatins, sempre em demanen si em dic Rafel o Rafael.

No obstant això, no és cap excusa perquè cada vegada que s’han de posar el patronímic del tennista a la boca, ho hagin de fer amb el nom castellanitzat. Amb el Rafa dels dallonses. En Samaranch, quan va pronunciar el nom del guanyador del premi Príncep d’Astúries, ho va fer en la forma formal castellana de Rafael, per què, si els telenotícies són un llenguatge formal, no ho han de fer amb el formal Rafel? Jo no he vist mai ningú dels Nadals que per parlar del tennista s’hi hagi referit com a Rafa.

Per què els de TV3 s’hi obstinen tant? I encara, si això fos una anècdota, rai. El problema és que és un exemple de la quotidiana desnacionalització de la televisió pública catalana. Ah! I per què deia que tornaríeu boiets si volíeu fer contents als amics vostres de Ciutadella? Perquè cada u té un lloc diferent on asseguren –ergo t’hi fan anar a comprar el producte– que venen el millor formatge i la millor carn i xulla de l’illa, encara que alguns tenguin nom, aparentment tan estranys com Can Fel.