Ferran Aguiló

Esperit olímpic

Ferran Aguiló03/09/08 0:00

Només l’aïllament radical m’hauria pogut estalviar el bombardeig mediàtic que els Jocs Olímpics han generat. D’entre l’agressió publicitària-informativa, he sentit un enfilall de perles dignes d’agreujar l’oïda més engalavernada. "L’esperit olímpic" és present en qualsevol paràgraf de més d’una frase i a ell li encolomen sentiments tan inexistents com el desig de fraternal pau o el valor igualitari de l’esport per sobre de la diversitat.

El mateix que embafa amb aquesta expressió crida amb vehemència per les victòries de l’equip nacional, amaga clamorosos greuges als drets humans –l’únic codi escrit que mereix ser compartit per sobre de qualsevol altre valor–, dedica desproporcionats espais a les especialitats esportives (principalment masculines) més rendibles publicitàriament o reprodueix el llistat més florit dels tòpics nacionals, ètnics o culturals, tant per definir les bones accions dels considerats propis com per explicar les fetes dels adversaris. Potser el succeït al mateix temps a Ossètia del Sud és el millor reflex del que ens queda de l’esperit olímpic: res.