Fins poc abans de la meva generació estudiar, aquí, a Mallorca, era un privilegi de rics. Només els fills dels senyors i de famílies benestants es podien permetre anar a la universitat. Els nostres pares, encara ara, es mostren orgullosíssims d’haver pogut donar carrera als seus fills, i sovint ens veuen a un esglaó cultural més alt que ells per aquest mateix motiu.
És ben ver que vàrem poder aprendre moltes coses que ells no sabien i que ens permeten moure’ns dins ambients que ells hi tendrien prou dificultats i exercir professions que precisen d’una qualificació més elevada. Però també és evident que ni tot el que es transmet a l’escola és cultura ni tota la cultura s’aprèn a l’escola, i més en aquella època de l’acabament del franquisme i el comançament de la democràcia, on encara era més important memoritzar els rius de de la Península Ibèrica que no els municipis de Menorca, posem per cas.
Els nostres pares, i encara més els nostres padrins disposen d’una riquesa de cultura popular, especialment la lligada a foravila, molt superior a la nostra. El seu domini de la geografia més propera, de la distinció de les varietats de les plantes cultivades i dels noms de les salvatges, les eines i tasques del camp, les dites i gloses ancestrals, ... els situen clarament part damunt nosaltres en aquest terreny.
Per això, quan arriba la segona quinzena d’agost i me’n vaig a tomar ametles amb mon pare, no passa quasi cap dia que no aprengui qualque cosa. Basta obrir bé les orelles. L’altre dia, per exemple, eren a prop del camí quan es va aturar un cotxe. El conductor ens va cridar i ens va demanar si sabíem on era el Camí de la Mena. Aquest nom va fer recordar a mon pare un altre topònim: el camí del Mussol.
Mon pare em comentà que segur que hi devia haver qualque anècdota per explicar el perquè del nom de Camí de la Mena, de la mateixa manera que n’hi havia una per justificar el del Mussol. Li contaren, d’infant, que hi havia un pagès que reclamava un deute a un altre i, de tant en tant, anava a veure’l per veure si podia recuperar allò que li pertocava. Però no hi havia manera, cada vegada que hi anava el deutor li posava excuses.
Però ell no perdia el coratge i hi tornava un pic i un altre. Va arribar un punt que, quan el veia venir, ja es posava a riure i deia "mirau-lo en aquest mussol, que es pensa que cobrarà?" D’aquesta manera, tantes vegades va arribar a fer el camí que hi va quedar el nom de camí des Mussol.
Mon pare hi va afegir, com sol ser habitual en ell, la seva pròpia moralitat dels fets: que sempre hi ha hagut pocavergonyes, els quals, sovint, a més a més de fer mals papers, encara se’n riuen dels qui reclamen justícia debades. I ben vera que és!, vaig pensar jo. Avui mateix, per exemple, s’està fent un nou camí del Mussol, o més ben dit, tota una autopista mussoliana ben asfaltadeta. Els balears demanam un pic i un altre al Govern Central que ens retorni el que ens pertoca, que no ens seguesqui espoliant, que ens doti d’un finançament just.
Allà, emperò, només ens donen llargues, ben igual que el pagès deutor. Ens diuen que no passem pena, que invertiran el que ens correspon, que s’arreglarà el dèficit financer, ... Però tot acaba en un no-res. Passen els mesos i els anys sense cap concreció. Probablement, quan en Solbes i en Zapatero veuen arribar els nostres representants que van a demanar-los el pagament dels deutes pendents, un sistema de finançament just i la signatura dels convenis que encara no són res més que bones paraules, es deuen mirar amb una mitja rialla i deuen dir: ja tornen venir aquests mussols!
