Polítics com nosaltres

Un dels màxims objectius de Barack Obama a l’hora d’afrontar la convenció nacional del Partit Demòcrata que aquesta setmana s’ha celebrat a Denver era deixar ben clar davant dels seus potencials electors que ell és un tipus normal i corrent, gens ni mica elitista, perfectament semblant al ciutadà mitjà, amb uns gustos, uns costums, un caràcter i una peripècia biogràfica que, en el fons, no difereixen gaire de les de tants altres americans.

Durant la campanya de les primàries que l’enfrontà a Hillary Clinton, que tenia el suport majoritari dels demòcrates de classe mitjana esforçada i classe baixa treballadora, Obama hagué de sentir una vegada i una altra i una altra com li retreien que ell només era el candidat dels demòcrates de classe mitjana alta, amb títol universitari i sense problemes de diners. Als EUA, estableixen una contraposició socioetílica per distingir els dos sectors principals del Partit Demòcrata: els que donaven suport a Hillary eren bevedors de cervesa; els que donaven suport a Obama eren bevedors de vi. Per aquest motiu Obama hagué de fotografiar-se unes quantes vegades amb una botella de cervesa a la mà. I per aquest motiu, també, hagué de justificar fins i tot el seu aspecte físic, tan atlètic i saludable. La seva figura prima i estilitzada, sense la panxeta usual dels homes de mitjana d’edat, el delatava en la seva (positiva) anormalitat!

Però no són únicament els polítics nord-americans els que, si realment volen tenir possibilitats de guanyar unes eleccions, han de demostrar que són tan normals i corrents com els seus electors; el mateix passa a tots els sistemes democràtics del món: basta recordar tot l’enrenou que aquí s’organitzà quan, en un programa de televisió, Zapatero va demostrar no tenir ni la més remota idea de quant val prendre un cafè a un bar.

Si l’estratègia d’aparentar normalitat és tan universal en tots els polítics democràtics del globus, només ens queda concloure que veritablement deu ser una estratègia imprescindible per captar vots i per guanyar conteses electorals. I això, siguem sincers, diu ben poc a favor de les nostres democràcies, però encara diu menys a favor dels ciutadans que en formen part.

Per pur sentit comú, un ciutadà que ha d’elegir la persona responsable de governar la seva ciutat o el seu país hauria d’inclinar-se sempre per algú poc corrent, especial, per algú excepcional fins i tot, amb més talent i amb més fortalesa que les que pugui tenir qualsevol persona ordinària, més intel·ligent i més culte que l’home del carrer, més audaç, més brillant, més recte. Si aquest és l’home que ens ha de dirigir i protegir, haurien de pensar els ciutadans per lògica elemental, n’hem de triar un que no sigui com nosaltres, sinó que sigui millor. Molt millor.

Si estam malalts i anam a l’hospital perquè ens operin, confiam que el cirurgià que ens ha d’atendre i curar serà molt més expert amb el bisturí del que ho seríem nosaltres. Si encarregam a un picapedrer que ens construeixi una casa, confiam que conegui les regles i manegi les eines del seu ofici amb més destresa de la que nosaltres seríem capaços. ¿Per què, doncs, no esperam el mateix dels polítics i de la política? No tenc la resposta. Mentrestant, però, les eleccions se’ns van morint totes al quiròfan i el món on hem de viure s’està a punt d’esbucar.