Una vella i venerable institució

Aquests dies d’agost s’escau la festa Santa Clara. A Ciutadella mai no passa debades, perquè és la titular d’un vell i venerable cenobi: el de les monges tancades de Santa Clara d’Assís. No sé si ho sabeu, però és l’única institució fundada pel rei Alfons III de Catalunya i Aragó, conqueridor de Menorca l’any 1287, que encara subsisteix, immanent i inalterable, després de set-cents anys llargs d’existència, any per any, amb una fortalesa d’arrels extraordinària.

En el meu petit país, que sigui la festivitat de Santa Clara és una onomàstica important. No ho dic tant per les senyores o senyoretes que porten aquest nom de bateig. Més bé ho dic pensant en la comunitat de monges clarisses de Ciutadella. D’antuvi, em plau de tot cor de felicitar-les per la festa.

Com us deia, el Reial Monestir de Santa Clara és, palesament, la institució més antiga de l’illa de Menorca —també, per mi, de les més venerables. De fet, és l’única que encara subsisteix de les que, amb caràcter civil o eclesiàstic, aportaren els pobladors catalans quan conqueriren els àrabs. El rei Alfons III, a més de dotar-nos amb les institucions jurídiques medievals —la Carta de Franquesa que es féu aplicar als territoris balears d’ençà de Jaume I—, també ho complementaren amb l’establiment de la religió catòlica, i, per tant, del clero regular i secular. En el primer cas, les monges de la congregació de Santa Clara foren de les designades per establir-s’hi, a Menorca. Mai més, de llavors ençà, no han abandonat l’illa. Com deia el lema que encunyaren amb ocasió del setè centenari de la conquesta (1287-1987), les monges de Santa Clara poden abrandar l’orgull de tenir "set-cents anys de presència orant". És ben bé així. El monestir fou saquejat l’estiu de 1558 —s’Any de sa Desgràcia de Ciutadella, per mor de l’esfereïdor assalt turc sobre la ciutat—, i, després, el 1936, fou profanat i literalment destruït. Amagades en una casa particular, van aguantar encesa la flama de la congregació, i per una subscripció popular, en decretar-se el final de la contesa bèstia, el cenobi es reconstruí de nou. Franco, quan una delegació del bisbat va anar a demanar-li ajuda econòmica per a l’obra, el dictador respongué que no, que no hi havia recursos. En canvi, la saviesa popular posa el dit en la nafra: Franco no volgué perdonar la fidelitat republicana dels menorquins fins al 8 de febrer de 1939. La reconstrucció, sorgida de l’esforç i la pietat de Ciutadella, es féu el 1945, que és l’any en què les monges es restabliren al monestir de nova planta. Després, el 1953, ara fa cinquanta anys, van obrir l’església. Fou el dia mateix de Santa Clara, en coincidència amb el set-centè aniversari de la mort de la santa. A Santa Clara hi ha, actualment, devers nou monges rialleres, obertes, que fan, no ja una professió de vida claustral, sinó un testimoni de pregària, de bondat i d’absoluta menorquinitat. No fa gaires setmanes una de molt velleta marxà al Cel, malalta i tanmateix riallera. Però, malgrat la manca visible de vocacions, alguna de jove hi ha professat fa ben poc. No es pot demanar res més per estintolar-nos un país tan petit, tan feble. Celebrem, idò, l’efemèride de Santa Clara, perquè té alguna cosa de patriòtica. Almanco, per mi, és ben bé així.

Periodista