Prohibir el tir al colomí

En conduir per la carretera, no vos aturaríeu per retocar els missatges que vos van llençant? Jo el darrer atac d’aturera l’he patit avui mateix en passar per Sant Llorenç des Cardassar i veure un cartell que resava "Tiro Pichón". Record haver anat com a mínim un pic a una d’aquestes competicions que embruten les nostres festes, fa molts d’anys. Es tracta de posar colomins dins un canó i convertir-los en "colomins bala". Quan l’animal surt disparat enlaire, sense que hagi tengut gaire temps per posar-se a volar, Pim, Pam, Pum, i mort si hi ha punteria. I si no n’hi ha, m’han dit que els estormien un poc abans de catapultar-los trencant-los una miqueta l’ansa del coll. Quanta humanitat! Endevinau el que em va sortir del ventre escriure en aquell cartell que indicava el lloc on s’havia de celebrar aquest acte tan ple de sensibilitat? Assassins? Com a mínim. També em ve al cap una cosa que podria fer amb el canó llençacolomins i el forat més personal d’aquests senyors tan valents i armats. A països com Argentina el "tiro pichón" està completament prohibit des de fa dècades i la policia actua contra els que en fan com si es tractàs de baralles de galls o de cans. Aquí la Llei de protecció dels animals va prohibir el tir al colomí, però l’any 2003 varen  modificar la llei per permetre’l de nou. En un país on el monarca caça óssos gats i indefensos, què es pot esperar? De tota manera, senyor Miquel Àngel Grimalt, senyora Mercè Amer, és ben hora de tornar-ho a modificar i prohibir aquesta salvatjada. Si a Can Picafort han desaparegut les lamentables persecucions d’ànneres vives (per cert, enhorabona al consistori per la imaginació demostrada per adaptar la tradició a una sensibilitat digna d’aquest segle), això també ha de desaparèixer.

D’altres casos d’aturera: cada pic que pas per la rotonda que hi ha anant de Capdepera a Canyamel, aquella on plantaren un bocí de castellet fet de marès amb una porteta al mig, tenc la temptació d’aturar-me i escriure-hi ben gros "Exin Castillos". Un altre: en veure els cartells de propaganda de Porto Cristo que ens han entaferrat per tot Mallorca, hi afegiria: "Platgeta en perill d’extinció". No em puc creure que aquesta localitat realment només pugui oferir una platgeta petitona amb l’asfalt  i els edificis que la mosseguen a pocs metres. No tenien res millor  per omplir els cartells amb què justificar la subvenció excel·lenciosa que han rebut? I un tercer: amb un amic teníem el projecte d’aturar-nos un dia a l’entrada d’Artà on hi havia un cartell que promocionava el "Pula Golf". Aquest era fàcil: només s’havia d’afegir un palet horitzontal a la L de Pula per convertir-la en una T. Llavors, el nom es convertia en adjectiu i hi encaixava de manera formidable.

Hi ha persones menys mandroses que, davant de les agressions visuals que suposen els anuncis al paisatge i al nostre sistema neuronal, decideixen passar a l’acció i hi deixen la seva marca. Normalment són taques de pintura de pobra factura i poques, lamentablement, paraules. De tot el que he vist per l’illa destacaria el toro d’Osborne que hi ha per Algaida. Fa anys que hi ha concursos d’idees per tot Mallorca per decidir de què el disfressen o quin missatge hi posen. De tot el que hi he vist, la idea de vestir-lo de siurell és la que més em va fer riure fa anys. Als que posaren en pràctica aquella genialitat els demanaria que hi tornassin, que allò que van fer és un autèntic homenatge al sentit de l’humor mallorquí. Quasi diria que aquell siurell d’Osborne n’era la definició més genuïna.