Aquell 92

Dels moltíssims records que guard estotjats en algun racó de la memòria, em vénen ara al cap una mescla de vivències personals i de records de fets que encara avui tenen conseqüències, i que convendria que no oblidàssim amb tanta lleugeresa com tenim per costum fer-ho.

Dels mesos previs a la cita olímpica record, sobretot, obres i obsessió securitària. Una Barcelona aixecada per les màquines de construcció i presa per les forces policíaques.

També record un gran moviment ciutadà en favor de les llibertats nacionals de Catalunya, amb una estratègia que podria resultar bastant adequada al nostre tarannà anàrquic: un mateix lema, "Freedom for Catalonia", per a molts tipus d’accions, campanyes i activitats.

Des que la flama va començar el seu recorregut a Atenes fins que s’apagà el pebeter de l’estadi olímpic de Montjuïc, el "Freedom for Catalonia" va ser present arreu. A l’encesa de la torxa, al seu recorregut per diversos indrets dels Països Catalans, a l’arribada a Empúries, a l’estadi del Barcelona, als fanals de la ciutat, a les camisetes de molts de joves, davall la camiseta de molts esportistes, en forma de ventall, d’adhesiu, de pancarta individual, de pancarta grossa, de pintada, d’articles a la premsa internacional, el "Freedom for Catalonia" va unificar més que mai els partidaris de la recuperació de la plena sobirania i va arribar a més gent que en cap altre moment històric arreu del món.

També record la cara fosca de tot això. L’anomenada "ràtzia olímpica" dirigida pel jutge polític Baltasar Garzón, que va acabar amb més de trenta persones detingudes i brutalment torturades, acusades de pertànyer a una organització armada que ja estava desapareguda. Posteriorment, es va demostrar que la majoria d’elles no havien militat mai en aquella organització i que totes elles havien estat víctimes d’un procés judicial irregular, segons que dictaminà el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg.

Aquella repressió a l’engròs també tengué les seves rèpliques a escala més petita. La gent que estàvem vinculats a la campanya "Freedom for Catalonia", per tant gent que ens manifestàvem amb mètodes absolutament pacífics i legítims, també patírem una persecució antidemocràtica. Un servidor va patir detencions i retencions il·legals gairebé diàries durant les dues setmanes prèvies a la inauguració del Jocs.

Vaig veure quines eren les pràctiques democràtiques de la Policia espanyola quan vaig ser retingut més de tres hores (l’excusa era que em volien identificar i —com cada dia— no funcionava "la informàtica") pel simple fet de trobar-me a prop d’on el rei d’Espanya havia d’inaugurar el Centre Internacional de Premsa. En una altra ocasió vaig ser arrestat, juntament amb un altre company, pel sol fet d’aferrar adhesius. Aquella nit la vàrem passar sencera a la comissaria de la via Laietana i vaig poder comprovar com el responsable de la "Brigada Regional de Información" sabia bastants de coses de mi. No totes, però.

Aquells dies, aquell 92, la gent que participava en l’entramat associatiu català va poder comprovar que les garanties de l’estat de dret (aquest concepte que, després, n’Aznar convertiria en estat de dret.es) no arribaven a segons qui en segons quines circumstàncies. També podríem comprovar el que val la paraula del català renegat, José Antonio Samaranch, que havia promès que es reconeixeria el Comitè Olímpic Català, "el dia després" que acabassin els Jocs de 1992.

Una altra de les coses que, particularment, no he oblidat, i que no convendria que haguéssim oblidat col·lectivament, és que l’Estat, el dia que, de veritat, li va interessar desmuntar ETA, ho va fer. Poc abans dels Jocs de Barcelona, les forces de seguretat espanyoles detingueren la cúpula d’ETA (el col·lectiu Artapalo a Bidarte). I aquella vegada sí que era la cúpula i sí que era sencera.

Veient com van les coses pel Món quan hi ha Jocs Olímpics, ens convendria reflexionar-hi una mica amb tot plegat.