Com el camell que diu geperut al dromedari

Un àmbit procliu a aquestes discussions és el de les seleccions nacionals. Diuen que reivindicar seleccions nacionals diferents de l’estatal és fer política; però en negar aquest dret resulta que no se’n fa, de política. S’hi sol afegir que és una reclamació nacionalista, a la qual no s’ha de cedir perquè el nacionalisme sempre és nefast. En canvi, consideren les seleccions estatals mostres de "sensfronterisme" edificant netes de nacionalisme.

Quan un equip de la lliga espanyola juga amb un d’estranger, si un qualsevol diu que vol que guanyi l’estranger no s’exposa a gaire més risc que a la incomprensió; els locutors i els polítics, en canvi, ho han de dissimular, tot i que no sempre se’n surten. En parlar del practicant d’un esport individual (Alonso, Nadal, Lorenzo...), ho té un poc més complicat qui vulgui dir que desitja que guanyi l’estranger (Hamilton, Federer, Rossi, per exemple).

I quan es tracta de la selecció "nacional" és obligat desitjar-ne l’èxit suprem i celebrar-lo enfervorits (locutors, polítics i ciutadans). Tot el sistema t’empeny a fer un bloc contra l’estranger; l’esport vist com la batalla contra l’altre ("¡A por ellos!"). En tenim una mostra recent amb la victòria de l’Eurocopa de futbol. I ara, els Jocs Olímpics.

El president Zapatero acomiada els esportistes amb un discurs en què parla de l’orgull espanyol i de demostrar al món el poder (esportiu) d’Espanya; les victòries i medalles espanyoles ocupen les portades, se sumen i se’n fa una classificació amb relació amb les dels altres estats... Tot junt, una mostra ben estranya de "no nacionalisme", de "no mescla" de l’esport amb la política.

Les seleccions nacionals, només per aquesta aspiració totalitària, ja serien poc recomanables. No es permet la dissidència. El dissident del desig de triomf s’arrisca a l’agressió –quasi sempre només verbal, per sort.

En canvi, vista l’experiència, sembla que voler que la "teva" selecció nacional no guanyi hauria de ser desig majoritari. No només per no voler participar en una mobilització de tothom per anar contra els altres, sinó bàsicament per no haver d’avergonyir-se del comportament –ideològic, alcohòlic i bàrbar– d’una part dels qui celebraran la victòria i de les destrosses i, sovint, desgràcies que provoca. Amb els equips dels clubs esportius també passa, però amb més discrepàncies internes i menys complicitat social.

Aquest nacionalisme abassegador vehiculat també a través de l’esport no és exclusiu d’Espanya, mirau, si no, el serial de Messi i la selecció argentina. No han faltat els qui han marcat amb verb incendiari la prioritat de la selecció nacional davant qualsevol altre interès. ¿No és nacionalisme, això? En algun moment ha semblat que arribarien a declarar la guerra als catalans (sempre n’hi ha que hi estan disposats; la impunitat amb què se sol fer en deu ser la causa).

El defensors d’aquests nacionalismes invasius acusen de nacionalistes els qui se’n volen defensar. Els nacionalismes perillosos –i més eficaços– són, per raons òbvies els dels Estats. Arriben a ser tan insistents i profundament inoculats que els qui hi combreguen i el difonen neguen ser-ho. ¿Quin millor exemple de no nacionalista que anar amb una selecció que territorialment no et correspon? Però això, a parer d’aquests "no nacionalistes", és mereixedor d’escarni social o de patíbul mediàtic.

Aquests espanyols que no es consideren nacionalistes, ho podrien demostrar dissolent les seves seleccions esportives o permetent que qui vulgui pugui presentar la seva selecció "nacional", tant si són arreplegats d’una barriada com si són representants d’una nacionalitat històrica. Si, com diuen, el nacionalisme és perillós (i no dubt que el dels estats pot ser-ho), haurien de ser els primers de no alimentar-lo.

Mentrestant als nacionalistes d’Estat els podem aplicar allò de l’ase que va dir orellut al porc, o, millor encara, que són com els camells que –tot i no ser de Sineu– critiquen el gep dels dromedaris, com afirma una dita àrab que he manllevat a I. Trojanow ("El col·leccionista de mons").