Sant Pere

La festivitat de San Pere, exceptuant per als que celebram l’onomàstica, cada cop passa més desapercebuda per a creients i no creients. Al marge de les emocions simples, aquests dies m’he reconciliat amb la figura de Pere llegint un comentari breu titulat "El servei de Pere", del mestre Antonio Pagola. Breu però extraordinari. Subtilment apunta els punts més fràgils de l’Església de sempre. La icona de Pere ha estat associada al servei, però sobretot al poder, a la solidesa i a la projecció que l’Església ha transmès durant milers d’anys. És el poder que resta immortalitzat i petrificat en la Basílica de Sant Pere, de Roma, un projecte fet des de l’imaginari de l’absolutisme polític i com a continent per encabir les debilitats, les contradiccions i la gràcia dels éssers humans de carn i os que, de forma inconstant i malgrat tot, segueixen Jesús de Natzaret. Visitau Sant Pere, a la Ciutat del Vaticà i us n’adonareu que alguna cosa no acaba de funcionar com cal, constatareu la confusió i l’escàndol que provoca en gent senzilla provinent d’arreu del món. Em referesc a les males vibracions que perceben molts turistes –creients o no– que han visitat serenament i sense pressió algun dels principals indrets relacionats amb les figures senyeres de Pere i Pau, i que en arribar al Vaticà se senten pressionats i menyspreats per la seguretat. Des de l’atemptat del 13 de maig de 1981, la Plaça de Sant Pere està sotmesa a un cordó de seguretat. Durant els darrers anys s’ha produït un procés d’influència del rigorisme i el moralisme, del qual en són víctimes, sobretot, les al·lotes a les quals se’ls impedeix visitar l’interior de la Basílica de Sant Pere, senzillament perquè mostren els braços. Lamentable. Això mateix no passa en la resta del patrimoni de Sant Pere a Roma, ens referim a San Pietro in Carceri, San Pietro in Vincoli i San Pietro in Montorio. Diu Pagola, tanmateix: "Pere no és el Fill de Déu viu, sinó el fill de Jonàs. L’Església no és seva sinó de Jesús". Podria haver afegit: Sant Pere era, a més, un home casat, acostumat a conviure amb dones, recordem la seva esposa i la seva sogra, per això encara s’entenen menys aquests tics d’exageració del poder eclesiàstic. Potser és veritat que el Jesús de Ratzinger i el Jesús de Pagola són alguna cosa més que dos títols iguals de llibres que competeixen en el mercat.