cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
28°

L'herència dels apòstols

Hi ha un amic que, en un mes, ha telefonat una mala fi de pics al número que Hisenda té per als contribuents que volen modificar l’esborrany de la declaració. Si hi ha telefonat tant és perquè fins ara no hi havia hagut manera que l’atenguessin.

Quan marques el número un contestador automàtic en castellà et diu que per contactar amb el servei d’esborrany pitgis 1.Després, que si vols que et continuïn atenent en castellà pitgis 1; en català, 2; en gallec, 3; i en valencià, 4. D’entrada notes que hi falta el basc, i et sap greu, pobrets. Però, si hi penses més, la pena es fa enveja: si no hi són és perquè ells no fan declaració de renda al Govern de Madrid, sinó al seu (al d’Euskadi o de Navarra). També crida l’atenció que dediquin els números 2 i 4 al català; i penses que deu ser perquè han de publicar les balances fiscals i volen reconèixer que, si els ciutadans dels territoris de parla catalana hi aportam més que els altres, tenim dret a més números que les altres llengües. És tot un detall.

Quan tries l’opció 2, una veu en català et diu que premis 1 si vols sol·licitar l’esborrany, 2 si el vols rectificar... Pitges 2 i estàs una estona i llavors surt la veu que, en lloc de disculpar-se, diu que "ho senten", que tots els agents estan ocupats, que ho tornis a provar més tard i que gràcies per telefonar-los.

Quan ja ho havia provat diversos pics, va optar per aprofitar el privilegi de tenir dos números i va triar el 4. El resultat va ser el mateix, cap agent no el va atendre. Així i tot, ara, la veu, en lloc de tractar-lo de "vós" el tractava de "vostè" i, perquè no fos tan avorrit, recorria als sinònims i en lloc de dir "trucada" deia "telefonada", "per favor" per "si us plau" i "polsar" per "prémer".

Començant a sospitar si no hi devia haver ningú que atengués en català i només era per quedar bé, va provar-ho en castellà i... el mateix desenllaç. No tenia base la sospita que no hi havia ningú que atengués en català, sinó que no hi devia haver ningú que atengués (ni en català ni en cap llengua). No ens podem queixar, comencen a aplicar un model lingüístic d’Estat igualitari.

És tenaç. Ha continuat telefonant a hores diverses (entre les 9 i les 21). En total, devers 30 telefonades, d’un poc més d’un minut i mig cada una. Ara ha sabut que, com que és un 901, deuen ser de pagament. Si és així, ja s’entén per què donen les gràcies per haver telefonat: Solbes deu fer calaix per poder tornar els 400 € promesos per Zapatero.

Aquesta setmana, després de pitjar el 2, a la fi l’han atès, però en castellà; una senyora que li ha dit que no l’entenia, que si volia ser atès en català que tornàs a telefonar. Hi ha tornat, marcant el 4, i l’han tornat a atendre. No hi ha hagut problema i quan ha dit que li enviassin l’esborrany en català, li han demanat si no havia triat "valencià"; li ha dit que sí, i han convengut que això no era problema.

Aquesta història m’ha duit a una conclusió que capgira tot el que he pensat fins ara. No és per cap gest gentil, que hi hagi dos cops el català, i potser el batle Delgado té raó i el català, el valencià, el mallorquí, el menorquí... són llengües diferents. ¿Quina explicació pot tenir que hi hagi persones que ens comportem com si es tractàs de la mateixa llengua i n’hi hagi d’altres que diuen que són llengües diferents? La solució és fàcil, si la resposta és "sí" a la pregunta "¿Els apòstols varen tenir fills?".

Si en varen tenir, els descendents deuen haver heretat el do de llengües –regal de l’Esperit Sant–, que els permetia que, parlant la seva llengua, tothom els entengués. El costum de posar als infants els noms dels avis i l’abundància de noms d’apòstols entre nosaltres (Pere, Joan, Bartomeu, Jaume... –bé, tots excepte Judes–) són la clau del misteri: devem ser molts els descendents directes dels apòstols (ja sabeu que no n’hi havia cap que fos Carlos). I ens en resta una part del do innat que ens permet la mútua comprensió, però només –el temps tot ho minva– entre els parlants de les llengües d’aquesta zona de la Mediterrània.

Si no és així, en lloc d’atribuir-nos les restes del do de llengües, hauríem de parlar de sentit comú i de no voler enganar.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.