La presó és una mala passada per a qualsevol i jo, que em crec l’esperit no revengista de la llei i pens que les sentències no han de ser exemplars més que per als condemnats, no ho desig a ningú. Però és evident que han de pagar aquells que s’han enriquit a força d’empobrir el patrimoni de tots, encara que no som capaç de quantificar-la. Aquesta és la feina de jutges i de legisladors, que adscriuen penes als delictes, mentre noltros patirem un debat estèril sobre si la primera condemna del cas Andratx és proporcional a la malifeta. No és el meu debat. A mi, que m’acollonaria passar uns dies tancat, se m’ocorr pensar què passa pel cap als condemnats, a aquells que vivien en el convenciment que la justícia no els afectava. Un, Hidalgo, jugà a tot o a res, i el tot era més del que mai no havia somiat. L’altre, Massot, entrarà a la presó per jugar a déu del ciment, sense que s’hagi provat cap altre benefici personal. Compartiran la duresa de la presó malgrat tenir molt diferents motivacions. La presó, el silenci i el nul penediment, «per ara», els uneixen.
