Què fa un lector profà com jo abans de llegir un llibre sobre la depressió? Doncs, obrir per la D el nou DIEC a veure què hi troba. I sí, em qued amb aquesta definició: «estat emocional caracteritzat per un afebliment o una disminució de les forces anímiques, intel·lectuals i àdhuc físiques de la persona», tot deixant de banda les altres cinc accepcions del mot.
Després d'haver llegit les 310 pàgines del text, la primera sorpresa és comprovar que allò que és lèxic comú en les converses quotidianes no gaudeix, en canvi, d'una definició gaire precisa. No hi ha unanimitat científica a l'hora de definir què és la depressió i, més que parlar de la malaltia, el que caldria és parlar dels malalts, de cada malalt. (No existeix «la depressió» sinó persones que pateixen depressions). En Masreal no ens planteja cap qüestió metafísica d'àmbit nominalista, no és açò. Perquè quan parlam de depressions no estam parlant de metafísica ni de res estrany a la naturalesa humana, de res sobrenatural, malgrat que durant anys es consideràs que el depressiu era objecte d'alguna mena de fetilleria o de malvolença. L'autor deixa ben clar que «la depressió és un trastorn mental seriós que ha de tractar un metge, que els seus possibles orígens són sovint una combinació de factors biològics, psicològics i socials, que sovint es desencadena per un esdeveniment vital estressant que genera una reacció negativa més intensa i duradora del que seria normal, amb símptomes de tristesa, inactivitat i baixa autoestima, que cada vegada s'estén més la seva incidència i que els tractaments bàsics són els fàrmacs i la psicoteràpia». Respecte a la incidència d'aquesta casta de trastorns, la dada que ens aporta la psiquiatra Laura Gómez a la introducció del llibre fa feredat. Segons l'OMS, afecta un 15% entre la població dels països desenvolupats, i el 2020 esdevindrà la segona causa d'incapacitat i de mort». No va de berbes, idò, la cosa! Jo no sé si el Govern de les Illes Balears ha prestat fins a l'hora d'ara gaire atenció i esforços al tema de la salut mental, en desconec les xifres; però, mirau: quatre de cada deu euros que gasta el Govern català en salut mental són per comprar medicaments. Els testimonis d'experts asseguren que hi ha un abús d'antidepressius i que convé no perdre de vista que els ansiolítics causen addició. «La depressió no només perfora les ànimes, sinó massa sovint també les butxaques» -escriu en Masreal.
Estam davant un llibre que resulta, per més d'un motiu, una experiència colpidora -per mi si més no ho ha estat- des de la mateixa portada. La blancor d'un llençol amb la colga lleugerament arrugada transmet una sensació dramàtica, com a del patiment que s'ha de passar -el llit com a lloc d'aixopluc i reclòs-, el riu que ha de travessar-se en soledat intransferible. Les arrugues són com a petites ondulacions d'un corrent d'aigua que s'escola com la mateixa vida i que duim nosaltres mateixos molt endins. Vénen al cap les primeres línies d'una novel·la de Françoise Sagan, Bonjour tristesse (1954), que mal traduesc: -Per damunt d'aquest sentiment desconegut, l'avorriment del qual, la dolçor del qual m'obsessionen, jo dubt de posar-hi un nom, el bell nom greu de tristesa. És un sentiment tan complet, tan egoista que quasi me n'empegueesc mentre que la tristesa, en canvi, m'ha parescut sempre honorable. No la coneixia jo, a ella, sinó que només en sabia l'avorriment, la pena, el remordiment qualque vegada. Avui, alguna cosa es va fent plecs, doblegant damunt jo com una seda, enervant i dolça, i em va separant dels altres. Vet aquí els plecs del llençol, els plecs de la seda, enervants i estranyament dolços, com la dolçor o el consol que dóna haver plorat, haver tastat als llavis l'amargor de les llàgrimes. Tots, una o altra vegada, segurament hem tingut necessitat de plorar. I prou que ens ha ajudat vessar llàgrimes! Allò de dir-nos «los hombres no lloran» sempre m'ha semblat una estupidesa. La vida més prest o més tard ens duu al riu de les desgràcies, a enfrontar-nos amb el fracàs, amb realitats molt dures, que ens trasbalsen i ens posen a prova. Llavors és quan constatam la feblesa humana, les pors, la fragilitat... Ningú no n'està exempt; tots tenim la nostra cara lletja, que procuram de mantenir en l'obscuritat. En zona d'ombra de la personalitat hi ha una part dolenta, negativa, però ben nostra. Per suposat que no ens agradarà mostrar-la, però convé conèixer-la i comprendre-la per no dissociar-nos-en. Si ens n'adonam i ho acceptam, és possible introduir més equilibri a les nostres vides. Serà una norma bàsica per viure amb salut, per ser millors i créixer en la saviesa; en última instància, per ser feliços.
En l'actitud de l'autor de Conviure amb la depressió m'ha semblat trobar-hi valentia, coratge. La seva decisió de sortir a camí d'una realitat trasbalsadora, que ell ha viscut íntimament en el si familiar. Aquesta experiència que apareix de cop en la vida d'una persona i que anirà formant part de la seva realitat és, sens dubte, mala d'acceptar, mala de pair. Passa com a la pel·lícula de Terry Gilliam El rei pescador (1988), que conta la dura ratxa de depressió que ha de viure un famós presentador de ràdio després d'un succés amb set assassinats provocats per un episodi del seu programa. El periodista radiofònic se'n sortirà, després de davallar als inferns, quan casualment coneix una víctima del seu cas i aquesta malda d'ajudar-lo. La pel·lícula mostra l'amor com a medecina més eficaç que l'alcohol o les pastilles quan es tracta de curar les pors interiors de l'ésser humà, tant del passat (dolors profunds dins la memòria) com del futur (temor al fracàs o al compromís). En Fidel Masreal demostra que sap, en aquest llibre, anar més enllà dels objectius diguem-ne professionals estrictes per donar a les seves pàgines una calidesa cordial, un to personal, un estil propi que ens duen a parlar-ne en clau d'assaig, el gènere en què va excel·lir Montaigne, el qual no temia explicar-ho tot, absolutament tot allò que sabia i que havia experimentat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.