Especialitzat a cercar el que divideix en lloc de sumar, el PP ha trobat en el debat de la llengua un altre tema per segregar i llançar ciutadans contra d'altres. En aquest món de relativisme, de difuminada línia separadora entre ideologies, té mèrit aconseguir ser l'abanderat de tot allò que pot crear malestar i enfrontament. S'amagaran al darrere de la cantarella vergonyosa de la demanda popular. També hi ha demanda per reinstaurar la pena de mort i ells, amb bon judici, no l'amplifiquen ni, molt menys, l'abanderen, per posar un exemple extrem. Hi ha moltes altres demandes que poden sorgir de grups de ciutadans i ells les obvien i deixen morir d'inanició i de manca de publicitat. Però la llengua és especial: arreplega tot l'atavisme de la por al diferent, el patrioterisme més primari i genera la violència de l'acomplexat. De sempre, els conqueridors s'han preocupat de marcar els conquerits amb el ferro de la llengua victoriosa per tal d'escenificar la pertinença al ramat del qual ells sempre se n'erigeixen com a pastors i amos. No és nou. Però, precisament, perquè és vell se suposava superat per l'evolució que ens ha fet més cults i lliures.
A aquestes alçades, després d'anys d'intentar que l'ensenyament limiti les diferències entre els habitants d'un mateix país i de lleis que remen en aquesta direcció, inclosa la darrera modificació del nostre Estatut d'Autonomia, que ara el partit que les ha consensuades vulgui pescar en fangar de l'enfrontament diu poc del seu compromís amb la convivència. Ells, que s'omplen la boca d'espanyes rompudes i que el seu líder, el senyor Aznar, no s'amaga de definir com a balcanització els equilibris (dialèctics i complicats) entre les comunitats que formen Espanya, haurien de viatjar pels Balcans i veure, amb els propis ulls, com la segregació per procedències (i religions, però aquest no és el tema d'avui) condueix a l'irracional enfrontament més visceral.
En un article recent, Josep Ramoneda (avui fa una conferència en Es Baluard) reconeixia el valor que la proposta sobiranista llançada pel senyor Carod es basàs en un referèndum on el cens electoral tengués com a base la targeta sanitària. A Catalunya tots han de ser iguals i l'escola és l'encarregada d'aconseguir aquesta aproximació. Per això, qui ha de decidir són tots i no solament els que es creuen amb el dret de sang, de llinatges, de creences o de procedència administrativa. Pel contrari, la proposta unitarista del PP ens proposa mantenir la procedència com a senya permanent amb independència del lloc on es visqui. Això és el dret a l'ensenyament en castellà que reivindiquen per als que volen sentir-se aliens al lloc on viuen. I el que encara és pitjor: volen que els pares puguin decidir la segregació dels seus fills i que se'ls dificulti la integració si d'adults així ho decideixen. De veres que els fa falta viatjar, amarar-se dels problemes que provoquen les seves solucions i deixar d'estimular les passions més primitives. Si qui ens vol governar no mira cap al futur, els que el segueixen acaben, inexorablement, ancorats en el passat. I el passat, en la pell de brau hispànica, és, en el millor dels casos, enfrontament i malfiança.
ferranaguilo@ono.com
