L'amo en Miquel Pocoví -això era devers l'any 1963 o 64- va comprar una egua amb què anava a una finca que tenia pel Carnatge de sa Cabaneta. Hi partia des de Son Ferriol. Un dia en Tomàs de ses Deu i jo mateix l'envestírem, mentre esperàvem que sortís el seu fill Andreu, i li demanèrem com li anava l'egua. L'amo en Miquel, que era un home d'una intel·ligència molt més que notable , sense pensar-ho gaire, ens digué: «Iiii... me'n dóna una de freda i una de calenta». De llavors ença el meu grup d'amics vàrem fer ús i abús de la frase de l'amo en Miquel. Encara ara jo pens -i crec els meus amics també- que no hi ha moltes maneres més encertades per definir el que la vida ens ofereix: de fredes i de calentes. Aquesta setmana, com gairebé cada setmana, també n'he tengudes de fredes i de calentes. Comencem per aquestes darreres. El cor se m'ompli de goig quan vaig assistir dilluns a la presentació del volums III i IV de l'obra monumental del meu col·lega i amic Joan Miralles i Monserrat. En Joan està publican una obra que titula: Antologia de textos de les illes Balears. Són ja quatre el volums fins ara editats dels dotze prevists. En ells en Joan ens ofereix textos de totes castes -narratius, poètics, administratius, religiosos, teatrals etc.- i ho fa amb una triadissa plena de sentit i saviesa, com si un autor botànic ens fes veure en directe cadascuna de les plantes que ha estudiat i les variacions que de forma sincrònica o diacrònica la planta -la llengua- ha experimentat. Tornarem un altre dia a parlar de l'obra rigorosa de Joan Miralles.

Jo admir molt en Joan Miralles, sobretot perquè demostra de manera fefaent que el rigor i l'humor, o l'alegria, no estan barallats, sinó que són ben amics quan els uneix l'enginy i la intel·ligència, dues virtuts que Joan posseeix, ja ho sabeu, amb escreix.

Però, ai!, no tot han estat flors i violes aquesta setmana. Alguns coses m'han fet avergonyir de la meva condició de mallorquí. Tenc el costum de llegir-me gairebé tot el que publiquen els diaris a les Balears i, en especial, aquells articles dedicats a exposar idees. Hi ha una revista electrònica anomenada Libertad Balear en què escriuen alguns amics meus com Sebastià Urbina i Javier Alarcón. Aquest és, per a mi, un motiu més que suficient per a consultar-la sovint. Aquest escriptors sembla que tenen com a capità una coneguda ploma mercenària de pensament conservador, al qual també llegeix per comprovar amb tristesa la magror -quasi la indigència- del pensament mallorquí conservador. Aquestes darreres setmana l'esmentat ideòleg -Antonio Alemany és el seu nom- ha escrit un article dedicat a atacar la sociolingüística acadèmica i a contraposar-la a la demoscòpia encomanada i pagada que, segons diu, és el millor mètode per conèixer la realitat. No content amb això l'ideòleg, generós i agosarat com és, ens ofereix també, com obsequi, un discurs sobre el mètode científic.

Hi escriu tota una sèrie d'opinions absolutament peregrines, que, com he dit abans, fan venir els colors a la cara. No vull castigar els sofrits lectors del Diari de Balears i posar-me a discutir ara sobre el mètode científic. Crec a més i sincerament que el debat seria desequilibrat. Però si l'ideòleg vol debatre li diré que consulti Javier Alarcon, que va ser un brillant alumne meu, i que sobre aquest temes el podrà aconsellar i recomanar-li lectures elementals.

No content amb les coses inversemblants que sobre el mètode científic ha amollat, el gurú del neoconservadurisme mallorquí comença a parlar de sociolingüística i, del que és pitjor, de «disglosia». I com que a ell, que fa poc que coneix la paraula i li ha agradat ja la tenim armada: «disglosia» per amunt i «disglosia» per avall i unes oracions que semblen formar part d'un diàleg escrit pels germans Marx, però, ai!, en un dia poc afortunat.

Per intentar entendre el text incompresible el lector ben intencionat acudeix al diccionari i troba en castellà la paraula «disglosia» i confirma, ai!, la seva sospita: vol dir, trastorn de l'articulació provocat per lesions físiques i malformacions del òrgans fonadors, que no fornicadors, eh. Les disglòssies, que n'hi ha de diversos tipus, s'estudien, a Medicina. Com la disnea, la disfàgia o la dismenorrea.

La pregunta és, doncs, la següent: quina relació hi ha entre disglòssia amb la sociolingüística, com vol el gurú?. I és aleshores quan el lector, desconcertat, endevina que l'escriptor ha comès un lamentable error: ha confús diglòssia (dues llengües), que si que té que veure amb la sociolingüística, amb disglòssia (alteració de la fonació). Aquesta confusió semàntica continuada i les sorprenents barbaritats sobre mètode científic són -diuen- el pilars sobre el que volen cimentar les del nou pensament conservador mallorquí. I ho fan, clar, sense complexos. Ni ortogràfics ni semàntics, ni prosòdics.