La vida en societat es fonamenta, en gran mesura, sobre la confiança. Una confiança que té múltiples vessants. El vessant més important d'aquesta confiança és la creença que una immensa majoria de les persones compliran les regles. Lògicament el sistema és conscient que no tothom complirà les regles i per això preveu una sèrie de reaccions, des dels jutges a les presons, que donin resposta a aquelles situacions excepcionals en què la confiança es trenca perquè hi ha un incompliment. Els contractes normalment es compleixen, excepcionalment s'incompleixin i per això existeixen mecanismes per castigar a qui trenca la confiança. Quan parl de contractes no ho faig en uns termes estrictes de document firmat que estipula clàusules d'acatament obligatori entre les parts. Quan parl de contractes ho faig en uns termes més generals de relació entre diverses persones, si vaig a una botiga a comprar un tassó, el contracte consisteix que a canvi del preu fixat em donin l'objecte. És a dir, cada dia hi ha milers, milions de contractes que es compleixen. En l'ordre polític el sistema es fonamenta que existeixen uns polítics que normalment seran honrats i pulcres. El sistema, però, sap que excepcionalment això no serà així i per això hi ha prevists els corresponents delictes per castigar a qui incompleix la confiança general de rectitud en la gestió dels afers públics. El problema pot sorgir quan es genera un clima en què la majoria de la societat deixa de pensar que allò normal, allò general, és fer les coses ben fetes. El problema és quan desapareix la confiança. Si no hi ha confiança haurem de posar darrere cada polític un policia, un fiscal i un jutge. Els polítics estaran permanentment sota sospita. Si els polítics estan permanentment sota sospita això provocarà un doble efecte. L'efecte més preocupant que es generarà és que les persones millor preparades i d'ètica més arrelada no voldran entrar dins política perquè podent-se guanyar la vida al sector privat no tenen per què haver de patir una sospita i difamació continuada. El segon efecte que es produirà és una ralentització-alentiment de l'aparell administratiu, la sospita continuada provoca que s'estableixin més garanties i controls; unes garanties i controls que han d'existir, però que necessàriament s'hauran de sobredimensionar si partim de la base de la no confiança. Què vull dir? El que vull dir és que ha d'existir fiscalització i el que vull dir és que s'han de denunciar els incompliments. Ara bé, la fiscalització i la denúncia no s'han de confondre i no s'ha de dur a un extrem en què tothom sigui sospitós i en què no hi hagi la confiança imprescindible per funcionar amb normalitat. Tenc la sensació que hi ha diaris i mitjans que han perdut el punt d'equilibri que ha d'existir entre el dret a la informació i a la crítica i la no generalització d'un clima de desconfiança cap a tota la classe política. És evident que informar d'imputacions i investigacions judicials, i el manteniment de la presumpció d'innocència és d'enorme dificultat. Però també és evident que el sistema es fonamenta sobre les dues coses: sobre el dret d'informació i sobre la presumpció d'innocència. En conseqüència, ambdues coses s'han de respectar i això no és una tasca fàcil. I no és tasca fàcil perquè requereix no mesclar ous amb caragols; perquè requereix contextualitzar les notícies i, per tant, els resta espectacularitat i impacte; perquè requereix aprofundir i conèixer procediments i expedients gruixats i difícils d'entendre. I l'explicació d'aquesta pèrdua d'equilibri no l'atribuesc a una migrada formació dels professionals de periodisme, més aviat l'atribuiria a un partidisme tan mal entès que no només ha polititzat la justícia sinó que també ha contaminat greument el quart poder. Sense una mínima confiança, la societat, el sistema i la democràcia es col·lapsen. Molts (sobretot polítics i periodistes) haurien de pensar en això.