Ho deia dissabte passat: ja li pots siular, al mul, tanmateix si no té set, no beu. Ja sé que l'anomenada saviesa popular sol ser conservadora, carca i poc innovadora. Fins i tot, es podria donar el cas que fos allò que en podríem dir pedagògicament incorrecte. Si jo en faig ús sovint als articles és més aviat com a metàfora, no com a proves determinants d'allò que expòs, no gosaria mai a anomenar-ho tesi. També, entre aquestes frases fetes, n'hi ha una altra que diu: «a un ca vell, fes-li cus cus. Però vaja, deixem-nos de dites i entrem en matèria. Una de les paraules top ten és la paraula motivació. Tanta propaganda n'han feta, no sé si els pedagogs i altres -egs o -ogues, que fins i tot forma part del llenguatge de carrer. Així els futbolistes, que guanyen molts de diners, han d'estar motivats per córrer més. I no sé si les dones, també, per anar a la perruqueria o els cuiners per preparar el menú del dia. En canvi, jo i altres de la meva condició, pobre mortal, no cal que ens motivi ningú. El despertador sona inclement quan l'he programat sense prendre la precaució de, cinc o deu minuts abans, obsequiar-me amb una musiqueta motivadora, de relaxació, que en diuen. Ja ho val! I fins i tot, quan em pos una mica de colònia i una sifonada de desodorant procur pensar que durant tot el dia oloraré roses i que, amb una mica de sort, no m'envestirà la bafarada d'algun subconjunt del meu alumnat que, si t'aplega amb l'estómac desprevingut, et fa revenir arcades. També, em faig els ferms propòsits de no mortificar-me gaire i si, algun subconjunt esmentat, es posa furiós i insolent, procuraré no flagel·lar-me gaire el meu amor propi pensant que no els he sabut motivar gaire. I que, després de 24 anys de professió som un perfecte aprenent d'inútil. No, no us penseu que estic desmotivat, ni que pas una fase depressiva. Ensenyar m'agrada tant, gairebé com el primer dia. Però no m'acab de creure aquest primer misteri del dolor, de l'educació moderna, que es diu motivació.

Tornau a repassar les frases fetes del principi, si voleu. A vegades, com a mínim fins allà on arriben els meus sabers, és impossible motivar l'alumnat. Hem de tenir en compte que no són criaturetes roussonianes. Per tant, tot allò que fa olor d'escola, d'aprendre els put. I els put com a xinxa. No cal que vagi molt enfora per trobar exemples de motivació i desmotivació. Els meus fills mateixos. Evidentment, no els ha faltat cap material complementari perquè aprenguessin jugant. Els Pipos, els tenien tots. Bé, no en volien posar cap mai. Però sense anar tan lluny en el temps, ara resulta que sense el meu ajut -i moltes vegades sense el meu consentiment- són ben capaços de davallar-se programes d'internet i fer-los servir. Cosa que jo en som un negat. En canvi, si han de cercar alguna cosa al Vikipèdia o al Google que tengui relació amb algun treball escolar que hagin de fer, la cosa ja és ben diferent, els put. No saben fer-ho sols. I l'altre dia, a classe, me'n va passar una de grossa. Vaig preparar feina diversificada per als de 1r ESO. És una feina que els feim fer, d'acord amb la tutora, una hora d'estudi. A uns els vaig donar una fitxa que tenia, mentre que jo n'agaf uns altres i feim un treball d'aprofundiment. Quan vaig tornar per veure la feina que havien feta, em vaig trobar dos alumnes que havien posat tots els accents perfectament. Cosa que em va estranyar. Els vaig demanar explicacions i resulta que al seu costat, respectivament, s'hi asseia un alumne que ja havia fet aquesta fitxa en una altra assignatura, que els don jo i que es diu Processos de Comunicació. No m'ho hauria pensat mai, perquè els dos que passaren les solucions no solen ser dels més falaguers en dur les fitxes fetes des de casa o en saber-les trobar aviat quan jo els ho requeresc. En canvi, no varen d'haver de menester cap motivació addicional per fotre'm. No només trobaren una fitxa que no els corresponia dur aquell dia, cosa que quan toca no ho fan, sinó que reconegueren i pensaren i cavil·laren que aquella que tenien els seus companys, ells ja l'havien feta, i, vegeu per on, la tenien ben localitzada i ordenada. Tot un prodigi! I sense cap exercici de motivació, ni cap conjur. Ho feren miraculosament tot solets.

Però vaja, motivar és el verb clau dels teòrics. I fins i tot els pares, quan el rendiment de l'alumne no és el que esperen, també m'ho han insinuat enguany, em demanen a veure si el problema és que jo no els sé motivar. La meva pregunta és: per fer-los anar a dutxar, abans els motiven o els envien fent ús del principi d'autoritat? Dissabte que ve un altre misteri.