La rapinya

Ja hem dit en més d'una ocasió que a Mallorca no ens regim per un sistema democràtic, sinó que el que acabem descobrint després de cada gestió del PP és que aquí només s'interessen per la política els mediocres i els aprofitats, els incapaços de prosperar i d'intentar forjar-se una vida productiva per ells mateixos, els que necessiten de corrupteles i factures falses: és allò que en diuen una cleptocràcia o un domini dels lladres. Però el més preocupant de tot plegat, el que posa nerviós i fa tanta de ràbia, és la connivència, la complicitat, les mitges rialles que el descobriment de totes aquestes pràctiques genera a la nostra societat. Molta gent que conec aprova tàcitament aquests desastres, els veuen ara aparèixer entre rialles, admirats i lleugerament envejosos de no haver pogut participar en alguna mesura en aquestes martingales. Hi ha un assentiment social implícit a aquest tipus de pràctiques. Hi ha molta gent que té assumit que, de trobar-se en un lloc de responsabilitat o gestionant diners públics, faria exactament el mateix, i aquest coneixement forçosament els mou a la benvolença. És com si diguessin entre dents (però jo ho he escoltat en veu alta): 'bé, què hem de fer, nosaltres faríem en el seu lloc el mateix, ens aprofitaríem igual, i és que, si no ho féssim, ho faria algú altre, i per què nosaltres hauríem de ser els més beneits?'. No robar, no abusar, no escombrar cap a casa a l'hora de gestionar els diners públics, és assimilat a una falta d'intel·ligència, a una dosi massa ridícula de candor. Qui passa per un càrrec públic sense haver-se fet amb una casa a la mar, un xalet al camp, o un parell de cotxes esportius, és vist com un idiota, un temorós, un covard que ha temut la llei quan tothom sap què costa de poc embolicar el fil legal i sortir airós de qualsevol escomesa de fiscalia. És una ingenuïtat pensar que la corrupció és una xacra que assola només la nostra classe política o tan sols un determinat partit. Un partit que serà majoritari mentre també ho sigui l'afany de rapinya.