El club protector

Hi ha coses que grinyolen i fan mal a la vista. En un 14 d'abril hem vist com els nous ministres prometen el seu càrrec davant de l'escrutadora mirada d'un Jesús crucificat. Un ministres que s'omplen la boca de la il·lusió que els fa treballar per una Espanya més moderna i avançada socialment comencen la seva tasca amb un símbol que gens té a veure amb la política ni amb l'administració pública. Un govern que fa senya d'identitat de la igualtat entre gèneres comença sota l'advocació del símbol d'una organització que discrimina les dones. Deu ser part d'aquesta esquizofrènia que, segons les ocasions, esdevé pura hipocresia. Si no llegíreu l'article de Jaume Santandreu de dissabte passat a l'Última Hora, titulat Arrossegat per la torrentada mediàtica de Rodrigo de Santos, convendria que ho féssiu perquè descriu millor que jo aquesta doble moral que es basa en el voluntari desconeixement d'allò que no ens convé saber, a mirar una altra banda perquè la coherència és dolosa, difícil i exigeix dir les coses pel seu nom sense limitar-se a les conveniències. === En el nostre país ens prenem més seriosament una carrera ciclista que la d'un polític i posam més esment i exigim més condicions a qui mena un cotxe que a qui mena un país, un ajuntament o qualsevol altra institució pública. No és una boutade; de veres. Als ciclistes se'ls exigeix un cos sa i allunyat de qualsevol droga, igual que als conductors d'un vehicle. Als polítics, no. En Jaume ens recorda que qui la jutgessa protegeix de la premsa no estava sol quan s'empassava pels narius «la millor» cocaïna i, literalment, diu: M'esgarrifa pensar que hem estat governats per cocaïnòmans. No diu res que la majoria de membres d'aquest club endogàmic de polítics i periodistes no sabéssim i no cal ser gaire observador per intuir que certs comportaments ciclotímics, certs canvis en la fisonomia, certs ingressos en hospitals i, fins i tot, certes reiterades anades a l'excusat tenen una causa coneguda, polsosa i blanca. erò si gosàssim dir-ho, deixar entreveure entre línies qui administra els nostres cabals amb uns carnots ressecats, se'ns condemnaria per intromissió en la intimitat, tot i tenir els registres d'entrada en un hospital, per exemple. Si ho diguéssim d'un ciclista o d'un futbolista "personatges tant o menys públics que els polítics i que, com ells, tenen llogada la intimitat" els clubs o les federacions correrien a demostrar l'encert de les denúncies. Però ja ho veis. Segons ens confirma en Santandreu, el club de l'ara empestat, el PP de la senyora Cirer, sabia perfectament què xuclava i amb qui, que encara genera més dubtes. I no solament això, sinó que el malnat, en expressió de l'escriptor, es comportava com un psicòpata. Què va fer el seu club en aquest i d'altres casos que perfectament coneixen? Res, esperar que no es descobrís i confiar que el dret a la intimitat els protegís. === No ho consentiríem a un esportista i qualsevol guàrdia de trànsit té autoritat per analitzar la puresa del cos d'un conductor sense que se'ns acudeixi apel·lar al dret a prendre drogues en la intimitat. Fins quan aquesta doble moral, aquest no voler saber per no complicar-nos la vida?