Dos centenars de persones a la presentació d'un llibre en els temps que corren, crec que és un fet noticiable. Però els treballadors de la informació també tenen dret al descans en dissabte i el món roda i no muda. A no ser en petits aspectes, sembla. I cada cosa a son temps, i els llibres per Sant Jordi. Ja ho deia Manuel Vicent que no hi ha pel·lícula americana amb lectors incorporats i que els llibres en el cinema no existeixen ni a les estanteries. Llegir per al cinema, per a la televisió, és un temps mort.Vaja, que quan les càmeres, ni que sien les de la televisió més nostrada, arriben al lloc dels fets, als llibres ja se les ha enduit el pedacer. O el lector, que, encara que costi creure-ho, existeix. I llegir encara és vici, com fornicar, que es fa d'amagat. Més enllà de propagandes provocatives.
Dissabte -volia dir-, a Maria de la Salut, més de dos centenars de persones van acudir a la presentació del llibre Caramel·lers. Republicans de Maria. Testimonis. Era a una escola i el llibre tracta d'una cosa tan singular com el dret ja universal a l'educació o a la informació, també a un lloc tan minúscul com un poblet de devers dos mil habitants dels anys trenta. Tota una extravagància pels temps que corren, quan els pagesos mallorquins ja contesten al mòbil amb un americà 'OK' amb una normalitat que fa posar la pell de galina. El llenguatge, al cap i a la fi, és una projecció, una altra mostra de com van es coses. Del vell i simple català inútil s'ha passat a un tu a tu, a una críptica missatgeria de SMS, s'han eliminat sons i espais. Tot són coreografies, músiques ambientals i bandes sonores, amb tot inclòs. Fast foot. Low cost. Cosmètica. Perfum. Pel llenguatge, per la humana expressió, resta la síntesi informàtica o la confirmació tecno-militar dels positiu/negatiu. L'OK, aquesta americanada que fa mal a les orelles, quan surt de la boca de l'home que respon amb calls de terra a les mans i amb la neta mirada fitera de qualsevol actor real d'un western de la memòria.
Biel Majoral, Antoni Artigues, Delfí Mulet, Antònia Font,... i les seves cançons republicanes, la seva poètica narració del temps de l'esperança d'un país clavaren la fitora a l'ànima d'aquesta bèstia que és una petita multitud a la presentació d'un objecte tan vulgar i estrany, com és un llibre, amb una eina tan simple com és la paraula, el llenguatge del poble: va bastar pegar una coça a una granera amb casc, de nom Mariano, perquè tot restàs tan clar com l'oratge. Qualsevol propagandista se'n faria creus del poder de la senzillesa d'una puntada de peu, talment un OK d'aquests del món de les faltes ortogràfiques, el llenguatge sincopat o els errors de dicció de la 'ela' bleda i altres elements de destrucció massiva, entre els quals s'inclouen els catedràtics del res i per tot.
Dissabte horabaixa, va caure una serena humida que arribava al moll dels ossos, però la gent restà asseguda amb aquella calentor de sang que només la paraula sentida i justa fa arribar als més emotius dels membres del cos, que són les mans i els ulls. Hollywood, definitivament, és poca cosa, encara que ens ensenyàs a fumar o a besar. Però un llibre és un llibre quan no deixa indiferent. I la paraula és com un sol quan comunica. OK.
I bé? D'aquí a Sant Jordi ens oferiran molts de llibres corcats i més mals de passar que un panet de ciurons.
