Sí, estam d'enhorabona amb aquesta Obra poètica de Salvatore Quasimodo (Edicions del Salobre, 2007), tan bellament traduïda pel curós tàndem format pels poetes Susanna Rafart i Eduard Escofet, assessorats per Francesco Ardolino, segurament la baula connectora més activa, a hores d'ara, entre la cultura italiana i la nostra, treballant tant a favor de l'una com de l'altra, i fent-ho amb una constància que és ben d'agrair.

Per a tractar d'explicar una mica el caràcter clos del conjunt de l'obra i de la personalitat del poeta sicilià, trasplantat a Milà, trobam en la introducció d'Ardolino dues pistes a tenir en compte, dues pistes que ens poden ajudar. Una és l'antipatia que va provocar-li, entre molts dels seus compatriotes col·legues, per raons no sempre estrictament literàries, la concessió del premi Nobel. El mateix Eugenio Montale, sens dubte un gran poeta, que anys després també rebria el Nobel, i que havia ajudat molt Quasimodo en els seus començaments, va publicar en el Corriere della Sera -ens reporta Ardolino- un article vidriolic (si se'm permet aquesta qualificació suposadament obsoleta) quan va considerar que li podia fer ombra. També va donar-se, entre Sanguineti i molts d'altres crítics, una gran valoració de les seves versions dels lírics grecs, però a costa de la seva producció original. Com una mostra més d'aquest estat de coses, Ardolino es referix al que va escriure Mauridi Serrahima en les seves memòries: «Quin home més molest! No gaire alt, amb un color fosc, com de suro; cabells i bigotí tenyits de negre rabiós; aire d'home «impenetrable», absolutament volguts -així que parlava sense pensar-hi esdevenia com els altres- i d'una pretensió que es devia estendre a tots els aspectes de la vida... (sic!)». I així continua aquest tan peculiar testimoni, per acabar dient que Salvatore Quasimodo li va semblar un cap de màfia, «però no dels de dalt de tot». Sense comentaris. L'altra pista és la següent valoració del mateix Ardolino: «el punt feble de Quasimodo rau en la incapacitat d'emprar de manera ponderada els expedients de la ironia». Però tanmateix sembla cosa òbvia que tota obra de la parenta pobra/rica -de fet, tota obra d'art- ha de valorar-se per ella mateixa, no en funció de la simpatia o manca de simpatia del seu autor. Sens dubte, Quasimodo degué contribuir decisivament, d'alguna manera, a la formació d'aquest ambient desfavorable en el món cultural italià del seu moment. Però que aquest ambient hagi pogut influir -juntament amb la dificultat dels seus textos- en la valoració de la seva obra, no deixa d'esser un desbarat com unes cases.

El poema inicial, «Ed è subito sera», del tot breu i concentrat, del seu primer llibre, Aigües i terres (1920-1929), ja convenç, a qualsevol lletraferit interessat per la parenta pobra, de la categoria de la seva escriptura: «Tothom es troba sol en el cor de la terra / travessat per un raig de sol: i el vespre ve tot d'una». Ja en aquest primer llibre trobam tot un esplet de versos memorables: «No saps com és la terra / on cada dia m'enfonso / i on nodreixo síl·labes secretes»; «Essent pobre de carn, com sé que sóc, / Senyor, aquí em tens, només pols de camí / que el vent tot just aixeca en son perdó».

En el seu segon llibre, amb un títol tan ben trobat com Oboè submergit, trobam un dels seus versos més famosos: «Tu rius perquè em descarno en cada síl·laba», vers que ha estat relacionat amb la interpretació que han fet alguns crítics, sostenint que en els poemes del seu període més hermètic, d'abans de la II Guerra Mundial, les síl·labes arriben a tenir tanta importància com els mots en els seus versos.