El poemari Joana (Proa, 2002) està escrit poc després de la seva partida, «vulnerant tots els consells que els poetes donem sobre l'obligada distància entre els fets i el poema». Relata, diguem-ho així, els darrers vuit mesos de vida -i de mort- de la seva filla. Mentre tu dorms, el primer poema, acaba així: «Per dèbil i petita / que en la nit sigui la finestra encesa, / aquest és el consol: ja no hi haurà / cap més desesperança que la meva». Arribat el final, òbviament, acaba el sofriment de la persona estimada i ja són sols els que queden els que poden continuar sofrint. Especialment touchant és Riera Pahissa, que evoca una petita riera de Sant Feliu de Llobregat, a la vorera de la qual estava instal·lada, en un vell casal d'una explotació agrícola desapareguda, una escola de Formació Professional, on el pare cada dia la duia o la portava amb el cotxe. Però el cotxe no podia arribar exactament al portal de l'escola. Així que el pare no podia fer altra cosa que deixar-la al final d'un carrer sense pavimentar, devora d'un pontarró, a l'altre costat del qual es trobava l'entrada del centre. Joan Margarit escriu: «Creuaves colpejant / les fustes amb les crosses, / i davant de la porta t'aturaves / per somriure'm abans de passar el mur». En aquesta evocació, ja produïda o sobrevinguda la mort, el poeta es demana: «Deixaré d'estar amb tu / perquè no hi siguis?».
Tanmateix, quan encara no ha succeït el traspàs, Margarit pot dir-se a si mateix, en els tres versos finals de Súplica: «Morir-se encara és viure, em repeteixo. / D'aquest matí d'hivern, amable i tebi, / per favor, no te'n vagis, no te'n vagis». Però el poema més decisiu d'aquest llibre memorable possiblement sigui Últim passeig, el poema en el qual qui parla és la mateixa Joana, quan ja ha partit de la clínica en la qual ha mort: «De sobte vaig deixar d'estar cansada / i vaig baixar al carrer sense les crosses. / Mai no havia pogut caminar així, / vaig sentir que em tornava l'alegria: / la malaltia era una pell suada / que ara deixava caure en el carrer. / No m'havia sentit mai tan lleugera. / Vaig mirar enrere cap al meu balcó, / la barana com una partitura, / i vaig dir adéu al pare i a la mare».
A una nota a un altre poema dedicat igualment a la seva filla, Cambra de bany, inclòs en l'antologia anterior, Trist el que mai no ha perdut per amor una casa (Proa, 2003), a cura de D. Sam Abrams, el poeta deixa constància del que anomena «la més gran paradoxa sentimental de la meva vida: tots els anys passats amb l'angoixa de com continuaria vivint sense la seva mare i el seu pare una noia com la Joana quan nosaltres ja no hi fóssim. El destí o l'atzar ens va sorprendre amb el que -amb lògica o sense- menys comptàvem: que un dia seríem nosaltres els orfes de la Joana».
