Aquests dies he rebut la trista notícia de la mort d'un amic. Només tenia cinquanta-vuit anys i no patia cap malaltia que fes preveure aquest inesperat desenllaç. Simplement, el seu cor va dir prou. No he estat a temps de poder-lo conèixer personalment i he sabut el seu nom vertader, Antoni Ferragut i Perelló, arran de la seva mort i per gentilesa de la seva família. Jo el coneixia com a Salroig. Era una de tantes persones que des de l'anonimat sempre han lluitat per mantenir la nostra llengua i la nostra memòria viva. Salroig penjava els seus escrits a la plana de Relats en Català. Escrivia poesia i narrativa. Mai no va publicar en paper. La vida no li ha donat temps.
Una constant dins la seva poesia és la presència de la mar. Fent honor al seu malnom de peix afamegat i devorador, és com si hagués volgut assaciar-se de tot un món marí i fer-se'l seu. La seva narrativa versa sobretot damunt la Palma que ell va viure. Una Palma molt diferent de la meva. En Toni va néixer a l'Eixampla, a l'actual plaça d'Alexander Fleming, encara que per ell sempre va ésser de Sant Miquel o des Capitol. Precisament en el seu darrer escrit, que no ha tengut temps de publicar, conta la història de la plaça i dels seus voltants. Ens fa reviure tot un món desaparegut i que només se conserva dins la memòria de la gent més gran del barri.
Per a nosaltres, els habitants de l'antic barri del Segell, anar a passejar per l'Eixampla era com anar d'excursió. Un oncle meu s'havia mudat a una planta baixa a prop de la plaça de Toros. Tenia corral amb aviram i un llimoner. Avesats com estàvem a les estretors del centre de Palma, anar a ca seva era una festa. Travessàvem el malaguanyat pont del tren i era com entrar en un altre món: camps, arbres i poc ciment. Ja sé que actualment és difícil de creure que anar del carrer de les Monges a Arxiduc Lluís Salvador fos una aventura, però en aquell temps era així. I ja no vos dic anar a Pollença, per exemple: preparàvem la sortida amb un mes d'antelació.
Amb totes les andanades i agressions que pateix el català, trobar persones com Salroig i planes com la de Relats en Català et donen consol i esperança. L'any 2004, un grup de gent va encetar el projecte de RC. L'únic motiu que els movia i que els mou és la difusió de la nostra llengua. Sense subvencions ni ajuda de cap casta han aconseguit de mantenir la plana durant tots aquests anys. Actualment hi ha quasi quatre mil autors registrats. Hi participen persones de totes les edats i de totes les terres de parla catalana: valencians, mallorquins, eivissencs, gironins, lleidatans, de la Franja, etc. A Relats en Català no hi ha les fronteres lingüístiques que molts volen imposar en altres àmbits. Tota la gent que participa a RC se mou pel mateix interès: l'amor a la llengua i la seva conservació. S'han publicat 3 llibres de narrativa i diversos de poesia d'autors escollits entre els que freqüenten la plana.
Quan veus entusiastes al·lots i al·lotes de quinze i setze anys que dediquen el seu temps lliure a escriure poesia, vivències pròpies, contes, narracions, etc., et fan recobrar l'esperança en el futur del català, i també ajuden a ressaltar la misèria de certs «Círculos» i el ridícul de petits dictadors posats a fer de filòlegs i inventant denominacions per a la nostra llengua sense cap tradició. Tanta sort que la majoria de mallorquins no se deixen prendre el pèl per aquesta genteta.
En el seu darrer escrit, Salroig s'acomiadava amb aquestes paraules: «Esper poder-vos contar, després de molts d'anys, més noves». No podrà ésser, Toni, però guardarem la teva memòria escrita com un tresor.
