No és el dia

Enmig d'aquest aquelarre, on semblava que tot valia i que res no tenia conseqüències, prengué fua un personatge al qual els doblers de la família li han permès no tenir manies, el batle Delgado, ni tan sols a l'hora d'apropiar-se de les votacions dels adversaris (ni ell ni el seu partit votaren contra la urbanització de Son Massot, sinó tot el contrari). Seguint la tradició de la seva classe, la que assimila els nadius catalanoparlants als pagesos i servents de les seves possessions, abanderà l'opció de l'autoanomenada Nova Mallorca, oferí aixopluc en la nòmina de l'Ajuntament de Calvià als que han trobat en l'anticatalanisme el sostenidor per a la seva economia i, gràcies a quedar com excepció del terrabastall electoral del PP en les Balears, ara planta cara en el partit. Com qui tracta amb classes inferiors, fa públiques les seves condicions i adverteix que no són negociables per a qui vulgui el seu suport. De veres que havia pensat escriure del monstre que han engreixat i ara amenaça de cruspir-los en l'escissió del debat visceral i, per tant, sense possibilitat de consens, però a mi també el dia amb una hora menys se'n ve a sobre i ja només pens en demà, en el dilluns que hauré de posar un peu en el carrer abans que en el meu inconscient hagi sonat el despertador. O sigui que he pensat parlar d'optimisme, del capvespre que vendrà més tard i solejat, dels passejos que en aquesta hora permeten recuperar terrasses i salutacions, cerveses i bocins de pell, cada vegada més grossos i daurats. Com veis, hi ha motius per a l'alegria. Per noltros, que l'únic monstre que hem engreixat és el de michelin i ara el banyador tímidament l'inaugura.