Vos confés que he pensat molt quin tema tocar avui, precisament el dia que heu dormit una hora menys i que encara és prest quan el rellotge diu que ja és tard. He pensat ficar el dit en la nafra pepera i atiar el foc de la llengua amb el qual ells ens han volgut cremar i ara és a punt d'abrasar-los. Qui juga amb foc es pixa al llit. Durant anys, en el PP de Balears han conviscut sense problemes els que no tenen cap dubte de la catalanitat de la llengua que parlen, els que sense dubtar-ho els escarrufa anomenar-la català i els que voldrien reduir-la a la intimitat (dels altres, evidentment) i lluiten per segregar-la com a pas previ i necessari a la seva desaparició. El fugat Matas, amb les seves amistats perilloses, cregué arrossegar qualque vot si iniciava un fals debat sobre modalitats i singularitats i engreixà econòmicament petits grupuscles que des de la seva castellanitat posaven en dubte la catalanitat d'una llengua que els és estranya (i incòmoda). Eren pocs però combatents i tant servien per reivindicar els privilegis d'una piscina privada en terreny públic com per criticar les iniciatives i els drets que reconeixia el malèfic govern Zapatero. Això sí, a canvi de tenir-los activats com una particular guàrdia de corps els hagué de concedir l'esperança de no gastar ni una de les neurones en l'aprenentatge d'altra llengua, tant si fos dita català com mallorquí.
Enmig d'aquest aquelarre, on semblava que tot valia i que res no tenia conseqüències, prengué fua un personatge al qual els doblers de la família li han permès no tenir manies, el batle Delgado, ni tan sols a l'hora d'apropiar-se de les votacions dels adversaris (ni ell ni el seu partit votaren contra la urbanització de Son Massot, sinó tot el contrari). Seguint la tradició de la seva classe, la que assimila els nadius catalanoparlants als pagesos i servents de les seves possessions, abanderà l'opció de l'autoanomenada Nova Mallorca, oferí aixopluc en la nòmina de l'Ajuntament de Calvià als que han trobat en l'anticatalanisme el sostenidor per a la seva economia i, gràcies a quedar com excepció del terrabastall electoral del PP en les Balears, ara planta cara en el partit. Com qui tracta amb classes inferiors, fa públiques les seves condicions i adverteix que no són negociables per a qui vulgui el seu suport. De veres que havia pensat escriure del monstre que han engreixat i ara amenaça de cruspir-los en l'escissió del debat visceral i, per tant, sense possibilitat de consens, però a mi també el dia amb una hora menys se'n ve a sobre i ja només pens en demà, en el dilluns que hauré de posar un peu en el carrer abans que en el meu inconscient hagi sonat el despertador. O sigui que he pensat parlar d'optimisme, del capvespre que vendrà més tard i solejat, dels passejos que en aquesta hora permeten recuperar terrasses i salutacions, cerveses i bocins de pell, cada vegada més grossos i daurats. Com veis, hi ha motius per a l'alegria. Per noltros, que l'únic monstre que hem engreixat és el de michelin i ara el banyador tímidament l'inaugura.
