cielo claro
  • Màx: 34°
  • Mín: 28°
28°

Inèrcia

Fa una llarga vintena d'anys, un dia com avui dins el record, temps entre i entre, mig figa mig raïm, ni hivern ni primavera, vaig escriure un poema que vaig titular «Inèrcia», que després va ser inclòs al poemari Amb els ulls fits, publicat l'any 1990, i que l'amic pintor Xisco Fuentes escrigué a l'oli damunt post amb fons de pleta vertical amb marjada de paret seca i herba florida en groc i vermell de primer plànol, que juntament amb una bona embosta d'altres obres per un mateix estil, colors i paisatges del Pla d'Enmig amb l'afegitó de versos de la meva autoria i responsabilitat, en va fer una exposició molt lluïda a l'espai llarguer i conventual dels baixos de l'ajuntament de Sineu. Aquest quadre en concret, el de la inèrcia, el me va regalar després, i des d'aleshores, una mica presumptuosament, ho vull reconèixer, presideix una estança de ca nostra. Com que el poema en qüestió és curtoi, avui el copiaré su-aquí mateix: «No hi ha res absolutament immòbil./ Tot es mou. Tot camina cap a part o banda.// Com cerca el tió, a la foganya, el gris,/ consumit, inflamat i últim camí de la cendra.// Res mai roman immòbil, estàtic; tot viatja/ en evident carrera cap a la vellesa, l'erosió,/ el cicle, el centre mateix de la terra, la inèrcia,/ la plenitud, la decrepitud, la vida, la mort...».

Aquell dia el que volia expressar, i vull pensar i creure que quedà meridianament clar, era el convenciment, la certesa, l'evidència clara, que tot comença i acaba, tot té un principi, un creixement, una maduresa, una vellesa i un final. Fins i tot les muntanyes amb el pas dels mil·lennis, mira tu. Per això consider molt important que cadascú dins el seu limitat temps i moment, vagi procurant fer les coses ben fetes, amb serietat i coherència, amb pensada, previsible espontaneïtat. Més que res perquè quan hagis de fer una mica de balanç, moment que arriba tard o d'hora, l'autoestima, tant la personal com la familiar o col·lectiva, no emmalalteixi i hagi de cercar artificiosos flotadors de la tranquil·litat de cor, diguem-los alcohol, cocaïna, Prozac...

Però amb els anys el que he pogut arribar a besllumar és que som un errat de comptes de bona envergadura. Fa uns lustres que el personal defuig l'autenticitat en favor del fingiment, la còpia maldestra, el parc temàtic, la basílica gòtica de cartró pedra, la impostura, els usos i costums que no són ni exemplars ni nostres, però tot fa caramull, tota herba fa feix, la cosa és que es faci a l'engròs, ostenti moltes coloraines, faramalla a rompre, a fi i efectes que la gent hi acudeixi a ramats atreta per l'espectacle amb molts watts i renou, a rompre, «mascletà» i pretensiositat bufa, però amb una vacuïtat de continguts esfereïdora, tot intentant foragitar la buidor individual ben segur, de la poca cosa que reflecteix el mirall quan s'hi planten al davant. I si hi ha qualcú que ho entengui d'una altra manera, que m'ho expliqui, em faci el favor.

De tota manera, i quan tots els límits de la manca de sentit del ridícul semblaven ja sobrepassats, quan quasi ja t'hi conformaves, allò de bé, què hi farem, però coneixent íntimament que 50 milions de mosques poden equivocar-se: si els agrada la merda és perquè són mosques, no és perquè la merda sigui bona, aquests temps darrers, quan ja pareixia estar tot inventat en el viarany del inversemblant, encara han pujat un escalonet més en la sendera de l'absurd, ara ja s'ha arribat a l'entronització, el culte de l'esperpent. I ben cara alta, tu. I qui no en vol que no en mengi. De Bush, d'Aznar, de Rouco Varela, de Ratzinger, de Rodolfo Chikilicuatre, parlava.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.