Tenint en compte la densitat específica pròpia dels textos de la parenta pobra -si mereixen aquesta designació, i no diguem quan la que correspon és la parenta rica- i les limitacions del lector normal (estaria per esbrinar si existeixen realment lectors supranormals), està vist i comprovat que si hi ha algun gènere literari que requereixi -que faci necessària- la relectura, tornar a llegir el que ja vàrem llegir, és aquest. Per mi, una confirmació més d'aquest fet me l'acaba de donar Arquitecturas de la memoria, una antologia bilingüe de la poesia de Joan Margarit, a cura de José Luis Morantes, publicada per Catedra el 2006 i que cobreix la seva obra fins a Càlcul d'estructures.
És clar que la necessitat de rellegir la parenta pobra pot venir motivada també per la nostra poc plaent capacitat d'oblidar-nos del que vàrem comprendre o assimilar en el seu moment, ni que fos parcialment. El cert és que han estat els poemes dedicats a la seva filla Joana -molt especialment els del seu llibre que es titula Joana (Proa, 2002)- els que m'han fet témer-me o entèmer-me (què hi farem?, el DIEC encara no ha reconegut aquesta forma) que no els havia entès o fets meus suficientment, o bé que s'havien esvaït bastant, o més aviat massa, de la meva memòria.
José Luis Morante, en la seva llarga introducció, la qual -per cert, inclou mitja dotzena de fotografies -fins ara no difoses- de l'arxiu personal del poeta, insisteix en els seus freqüents canvis de domicili durant la infància -set domicilis diferents en nou anys, canvis a causa en bona part de les circumstàncies de la postguerra (el seu pare, arquitecte, de retorn de l'exili i de la seva estada al penal de Santoña, va aconseguir fer feina per a la Direcció General de Regiones Devastadas)- i en el caràcter «sagrat» que ha donat, al llarg de la seva vida, a una sèrie de ciutats i indrets on ha viscut, començant per Barcelona i Sant Just Desvern i continuant amb Forès, un petit poble amb sols una cinquantena de veïns, a quasi nou-cents metres d'altura en la Conca de Barberà i Sanaüja, en la Segarra, on varen refugiar-se els seus pares quan va esclatar la guerra incivil, en la casa de l'àvia paterna i on va néixer el 1938. I encara Campanet, en una casa en la part més alta, a Es Pujol, amb vistes cap a la llunyana badia d'Alcúdia, on va passar molts d'estius amb la família; Tenerife, on va residir bona part de la seva joventut; París, que ha visitat molt sovint amb la dona, un amor compartit per ambdós que ha durat més de quaranta anys, a partir dels 60; i Colera, a la vora del cap de Creus, amb una platja sense arena on, en el poema adreçat a la seva filla Joana, Primer estiu sense tu, li diu, al final: «Molts d'anys les teves crosses s'han clavat / entre els còdols per dur-te fins al mar. / Dessota el pont de ferro / -les orenetes mortes t'ho diran- / el teu estimat poble de Colera / mai no canviarà per als teus ulls».
Però la conclusió que servidor ha tret d'aquesta compilació que és Arquitecturas de la memoria és que les figures que hi apareixen són més significatives que els indrets, i no diguem que totes les consideracions literàries. I de totes elles la més important és la de Joana, la seva filla afectada per la síndrome de Rubinstein-Taybe, morta de càncer als trenta anys, el primer de setembre del 2001. Aquest paper del tot decisiu ja és patent en un poema major publicat originalment a Aiguaforts (Columna, 1995), Els ulls del retrovisor, que comença:
«Ja estem acostumats els dos, Joana, / que aquesta lentitud, / quan recolzes les crosses i vas baixant de cotxe, / desperti les botzines i el seu insult abstrace». I acaba: «És tan gran la riquesa que no sembla / que aquests ulls del mirall puguin ser els meus». O també a Nit fosca al carrer de Balmes, publicat a Estació de França (Hiperion, 1999), en el qual el poeta recorda la nit del seu naixement a una clínica d'aquest carrer: «Aquí vas arribar, petita i indefensa, / a la platja suau del teu somriure, / a les dificultats de la paraula, / a les escoles que no et varen voler».
