Tempus fugit, el temps se'n va (o: nosaltres ens n'anem, senyora, rectifica sàviament Ronsard). El temps de vegades es precipita iradament en el clavegueram i arrossega amb la seva força remota les barreres amb què preteníem detenir-lo o alentir-ne el pas. En la feina de la memòria per preservar la substància de la vida, les imatges són d'una importància cabdal. Com ens sabríem habitants del segle XX -els que ho fórem- sense les imatges dels camps de concentració nazis, sense el fong d'Hiroshima, sense el general vietnamita Ngoc disparant a un presoner del Viet-cong engrillonat, sense la tràgica processó de republicans espanyols travessant la frontera amb França...

Els temps han canviat. La proliferació d'imatges ha provocat la seva banalització. I, per major desgràcia, la manipulació les ha posades sota sospita. Per això, quan se'ns ofereix una mostra o una publicació amb imatges de qualitat i que han passat els controls que garanteixen la seva veracitat, val la pena detenir-s'hi amb calma. És el cas de l'exposició que, fins el 13 d'abril, podeu veure al casal Solleric, de Palma: «Mira el món. Tendències, canvis i reptes del nou mil·lenni», una selecció d'obres fotogràfiques de Reuters -dels fotògrafs que treballen per a l'agència. Amb el patrocini de la CAM, l'exposició arriba acompanyada d'una publicació amb el segell editorial de Blume: de manera que estam, efectivament, davant unes imatges que han passat els controls més exigents.

Per a una època en què les imatges són escàpoles, per a una època en què la memòria té tantes dificultats per a seleccionar les imatges amb què la persona vol mantenir el temps a retxa, aquesta exposició i aquesta publicació són una eina imprescindible. El conjunt és la vida, la vida en aquest temps, sollada per la desgràcia i la ignomínia, travessada adesiara per la llum de l'esperança, la vida actual amb horitzons fluctuants, posant al dia el dolor immemorial de la humanitat, la fragilitat de la matèria humana, amb ombres i llums, però en general tendint al desastre, a la calamitat. Tenim tantes possibilitats d'evadir-nos de la realitat més aspra, que fàcilment podem caure en la temptació de mirar just el nostre jardí, i d'arribar a creure que no hi ha res més enllà. Confonem sovint l'oblit amb el conreu de l'instint de la felicitat. Avui no hi ha justificació per a l'oblit, i alhora estam obligats a mirar de ser feliços. «Mira el món» ens ensenya a no oblidar, i també ens mostra, per una retxillera, els espais de l'ànima on cristal·litzen les ànsies més nobles.