Ferran Aguiló

Mal d'entendre

Ferran Aguiló27/03/08 0:00

No hi ha qui els entengui. Tant els és demanar l'intervencionisme en nom del lliure mercat com el poder de les autonomies en nom de l'Espanya unitària. No els entenc. Ara posen el crit en el cel perquè una empresa, Spanair, negocia la seva venda i entre els seus possibles compradors hi ha financers catalans que s'acosten a la Generalitat per tal d'aconseguir beneficis fiscals i d'altres prebendes que només les institucions fortes poden oferir. Seria un problema per a molts dels treballadors de l'empresa que ara tenen el lloc de feina a Mallorca que aquesta traslladàs la seu social a Catalunya. Al mateix temps, les nostres institucions perdrien la part d'ingressos que una gran empresa com aquesta genera, malgrat actualment sigui deficitària. Però una institució que governa només un milió de persones i sense autonomia fiscal, com el nostre govern, poc pot oferir. No disposam ni de la gestió de l'aeroport per oferir avantatges a les empreses locals. A més, i no em demaneu per quina estranya raó, en la nostra cultura és més senzill aconseguir ajuts per engegar projectes que per mantenir-los. Tot és un embolic de contradiccions: no volem que se'n vagi però tampoc no reivindicam tenir els instruments necessaris per poder oferir-los estímuls fiscals perquè això seria com voler un estat federal. Feim apologia de les lleis del mercat i les distorsionam a la primera oportunitat que no ens convenen. Volem empreses fortes però subvencionades. Exigim un estat fort i no volem pagar els imposts necessaris per a què els inverteixi en empreses deficitàries... de què cony parlam?

Al mateix temps, patim una administració de Justícia que insulta l'autoestima dels ciutadans que ens creim europeus però no exigim responsabilitats polítiques als que la comanden. Només ens faltava aplaudir amb el nostre vot el govern Zapatero que ha mantengut un pols amb els funcionaris de Justícia no transferits a les autonomies, com passa a Balears. Un pols que ja ultrapassa tota lògica perquè en cap moment s'han atrevit a dir que les demandes salarials són injustes, excessives o que cerquen privilegis. El ministeri calla i els ciutadans patim un agreujament de l'administració judicial que ens retorna als temps de la llei del més fort, del que pot suportar sense presses la lentitud i els constants retards. Confés que no m'agradà que la vaga es plantejàs sobre dates electorals, entre altres motius, perquè pens que estratègicament és una bajanada que només pot deixar com a dèbil, als ulls dels votants, el govern que cedeixi a l'envit preelectoral. I ja se sap: ningú no vota un govern dèbil. Així que fins al dia de les eleccions podia entendre la posició barruda del ministre Fernández Bermejo davant de les justes reivindicacions dels seus funcionaris; ara ja no. La mateixa necessitat d'oferir una imatge de govern fort se'n va en orris quan qualsevol dels governs autònoms amb competències de Justícia paga millor als seus funcionaris que el central per la mateixa feina. No és just que qui té la clau de la repartidora pagui pitjor que els que se'n beneficien, d'ella. Ni just ni honrat, especialment si els perjudicats per aquest torcebraços som tots: ciutadans, funcionaris i ministeri inclòs.