Som dels que consideren que la utopia ha de ser una part intrínseca de la política. Sempre hi hauria d'haver uns màxims, unes fites, que il·luminin i donin sentit al camí. També, però, consider que la política és gradualisme, és a dir, que les persones han de ser conscients que aquests màxims, aquestes fites, no s'aconsegueixen ràpidament i de forma immediata, serveixen més de guia que de programa concret. Un dels problemes de la política en general i més en particular del nacionalisme és haver centrat massa el debat en els màxims. Són molts els que han criticat l'estratègia pujoliana del peix al cove, l'estratègia d'anar avançant, d'anar aconseguint petites coses que ens acosten a l'objectiu si bé no estam en disposició d'assolir-ho. Aquest debat excessivament centrat en el maximalisme consider que és nefast perquè al final genera frustració i desencís. No dic que no hi hagi d'haver uns màxims, evidentment hi han de ser i s'han d'explicitar, el problema és posar tota la càrrega política en aquests màxims, el problema és no trobar el punt d'equilibri entre el plantejament dels màxims i l'acció concreta del dia a dia. Posaré dos exemples que em semblem il·lustratius del que comentam. En el debat de reforma de l'Estatut de les Balears es va produir un intent d'assolir l'equiparació jurídica entre les dues llengües oficials, així es tractava que el coneixement del català fos també un deure com ho és el coneixement del castellà. Aquesta fita, que jo compartesc, era inviable, la mesura havia de rebre el vot favorable del mateix partit que s'havia oposat a l'equiparació de forma rotunda a Catalunya. Si es posava l'accent en aquesta qüestió, això conduïa a refusar la reforma, tot deixant de banda aspectes positius de la mateixa com l'augment del sostre competencial o millores institucionals bàsiques. Enlloc d'accentuar els avanços, per modestos que siguin, n'hi ha que es varen estimar més accentuar un tema cridat al fracàs. No critic que es plantejàs el tema, critic la importància que se li va donar en la conjuntura i circumstàncies existents. Un segon exemple és tot el procés de reforma de l'Estatut de Catalunya, n'hi havia que es pensaven que aquesta seria la gran solució al problema català, es va voler posar massa pes en aquesta passa estratègica i al final ha sortit un bunyol que ha estat una font de conflicte i desorientació. Que ningú no ho sabia que hi hauria rebaixes a Madrid? Doncs segons com sembla que no i això és la prova que s'havia interioritzat tant el maximalisme que s'havia oblidat quatre regles bàsiques del procés de recuperació de l'autogovern. I per mi el més preocupant no és que hi hagués rebaixes a Madrid sinó que les bases nacionalistes haguessin abandonat d'una forma tan notòria el gradualisme que fossin incapaces d'assumir les minves i reduccions. Pens que això del maximalisme al final s'ha demostrat una estratègia estèril i ha acabat perjudicant de forma més intensa els qui més l'han practicada. Qui més ha baixat ha estat ERC que és probablement qui millor personifica un plantejament maximalista que a l'hora de la veritat no es correspon amb la pràctica quotidiana. Ja dic que el problema no es troba que un partit tengui com a objectiu la independència d'un territori, el problema es troba a fixar l'atenció en l'objectiu i no parlar o gairebé no parlar del que ara està de moda anomenar full de ruta. L'autonomia -i l'ampliació del sostre d'autogovern que permet l'autonomia- normalment formen part d'aquest full de ruta, almanco pel catalanisme històric hi formaven part; de sobte es rebutja l'autonomisme com si fos el refugi dels traïdors, en certa mesura es criminalitza aquest instrument per fer un bot teòric que no se sap si pot funcionar d'alguna manera. Al final, d'allò que es tracta és de saber gestionar les expectatives que es generen, els avanços que es comprometen. D'expectatives sempre n'hi ha d'haver, sempre s'han de generar, ara bé, dins una certa versemblança i capacitat de compliment, dins un cert realisme. Una de les equivocacions que pot haver comès el nacionalisme és haver apujat excessivament les expectativas, apujat no vol dir que no n'hagués d'haver sinó que s'havien de graduar i ponderar.