El per què dels resultats electorals no és fàcil d'esbrinar. Ni tan sols les enquestes a posteriori dels resultats donen perquès prou fiables. Sí que es pot conèixer el comportament de tot el cos electoral i, en funció del seu comportament històric, aventurar amples marges dins dels que seguirà actuant. Però així i tot no tothom analitza igual. En la passada campanya a Balears hem tengut l'exemple més clar, quan s'avaluaven les expectatives d'obtenir un escó per part d'Unitat: la lectura del comportament del cos electoral balear no era universal. Si no hi ha consens, doncs, sobre com analitzar allò que ha passat, manco n'existeix sobre el per què deu haver passat. En les diverses interpretacions que sobre els resultats del 9 de març se poden llegir i sentir pesa molt el factor bipartidista. Uns l'usen atorgant-li conceptualment una perversitat per si mateix, com si fos sinònim de manco democràcia. Un absurd: el ciutadà vota el que creu més convenient i prou. D'altres argüeixen el vot útil, el fet d'haver estat una campanya molt polaritzada, excessivament simplista en els missatges, l'abús de la televisió a la qual no tenen el mateix accés els partits minoritaris...

Tot són explicacions que poden ser vàlides, en part. No obstant n'hi ha d'haver alguna altra. El nostre país, després de trenta anys de democràcia, ha canviat moltíssim en tots els aspectes. I per a millor, indubtablement. Uns dels canvis és el sociològic. Els espanyols poc tenim a veure amb els espanyols de fa tres dècades. Avui som i ens comportam igual que els ciutadans de la resta d'Europa i, per extensió, de tot el món occidental. En tot, des de les modes en el vestir fins als costums de com passar el temps lliure i, per descomptat, passant pel comportament electoral, a l'engròs. És a dir, existeix una tendència general que afavoreix el bipartidisme. És ver que existeixen noves democràcies europees a les quals no passa tant, però la tendència serà la mateixa així com passin els anys. Dins d'aquest comportament general s'hi pot sumar, a més, un factor intern. Si més no com a potencial explicació autòctona del per què del 9 de març.

A tot Espanya els resultats de 2004 no eren els propis d'un canvi de règim. Ni per aproximació. El que passà, emperò, fou que les minories nacionalistes, sobre les quals es suportava tradicionalment el partit que tenia el govern nacional de torn, havien canviat força. Totes, o gairebé, havien passat entre 2000 i 2004, fruit de la pressió que en contra seva exercí el govern d'Aznar amb majoria absoluta, d'un nacionalisme pragmàtic i possibilista a un altre de reivindicació del trencament del país. No era possible per l'aritmètica parlamentària. Però el discurs era aquest: que sí se podia. I el govern de Zapatero no sempre va estar a l'alçada. Va abusar de poca claredat en els seus posicionaments al respecte. No podria ser, doncs, que els ciutadans s'afartassin i optassin per enfortir les dues grans forces nacionals com a resposta al discurs trencador dels nacionalistes? Si més no és una lectura que quadra amb on ha augmentat molt el PSOE, alhora que el PP també ha crescut. En el cas concret balear per ventura podria haver passat quelcom semblant. Ell govern del Pacte de Progrés (1999-2003) va ser feble a causa de la pressió externa, en una conjuntura difícil, però també per factors interns. Sempre va aparentar que els seus membres no s'entenien i que el president era en mans del minoritaris. A la nostra regió els resultats de 2007 no foren sensiblement diferents en superfície -escons- als de 1999, però sí que en el substrat -vots- indicaren un corrent enfortidor del bipartidisme que es definia pel manteniment del suport al PP i un considerable augment del PSOE. Tendència que a les generals s'ha intensificat com mai. No estarem, per davant, davant d'un cansament generalitzat del votant que està fart que els partits grans, i sobretot el PSOE, estiguin en mans de minories? Només és una teoria, però, a l'espera del comportament electoral en futurs comicis, no convé perdre-la de vista.