Jo no sé si a tots els que hem tengut una educació religiosa i que no som catòlics practicants sempre ens en queda cosa com en el meu cas. Per exemple, el Divendres Sant em fa assumpte menjar carn. És irracional i som ben conscient que és una contradicció absoluta; més que una contradicció, un doi. Però, què voleu que vos digui, servidora és conseqüència del temps que li ha tocat viure. Divendres passat, uns bons musclos a la marinera i popets amb ceba varen deixar satisfet aquell trosset de consciència que no s'ha pogut alliberar del passat. M'agrada molt cuinar, però em manca temps. El Divendres Sant em va brindar l'oportunitat de no recórrer a l'avorrit bistec a la planxa o als macarrons amb cuixot que adora el meu fill. A ca nostra vàrem celebrar el Divendres Sant com pertoca: sense menjar carn. La panxa ben contenta i la consciència ben neta.
Però ara el Vaticà ja torna a complicar-nos la vida. No tenen remei. Amb el que ens ha costat a molts superar el temps en què tot era pecat, per acabar-ho d'adobar ara ens castiguen amb set pecats nous i d'allò més embullat. Com si no n'hi hagués per donar i vendre: venials, mortals, capitals, per omissió, per intenció, etc. A l'escola els havíem hagut d'aprendre tots de memòria, quina creu. No em vull ni imaginar en quin compromís devíem posar les pobres mongetes quan els demanàvem què era la luxúria. Per quins viaranys es devien perdre les pobres dones. Nosaltres no enteníem ni la meitat del que ens predicaven. Un amic meu em contava que va anar a confessar-se d'haver fornicat, tenia vuit anys i al capellà quasi li va agafar un cobriment de cor. El nin, pobret, havia interpretat que fornicar era matar formigues, n'havia mortes tantes que ja es veia per a sempre més cremant a l'infern, acompanyat de dimonis i escoltant durant tota l'eternitat la veu d'aquell emprenyo de rellotge que sense aturar declamava: «per a sempre, per a sempre». Aquell rellotge ens turmentava de petits. Res a veure amb el despertador actual, però igual d'impertinent. Crec que en el món no hi ha cap cosa més odiosa que un rellotge sigui religiós o agnòstic. Sempre ens retalla o allarga el temps sense que la nostra voluntat pugui lluitar en contra de les agulles que ens marquen el viure. A vegades cinc minuts són tota una vida i una hora és una agonia. El rellotge no entén d'això. Indiferent, fa la seva feina. Tornant als nous pecats, no he de patir massa pel fet de disposar d'abundants riqueses; per aquest costat, malauradament, cap problema de consciència. El dubte que tenc és si els rics han de repartir els doblers o només s'han de confessar. Si només han de passar pel confessionari, tres avemaries i un glòria patri, i a continuar pecant, ja em direu quina gràcia té. Amb el de reciclar m'han tocat el voraviu: servidora no mira massa prim i ara hauré de patir per totes les llaunes de tonyina que he tirat on no pertocava. Els altres pecats m'han acabat d'embullar: drogues, anticonceptius, genètica, etc. ja fugen de la meva modesta comprensió. Massa complicat. El que també fuig de la meva comprensió és el que m'ha arribat a les orelles i m'estimaria més que no fos vera. Segons he llegit, dia cinc de febrer, per decisió de Benet XVI, es va enviar aquesta pregària per ésser formulada en la celebració litúrgica del «Triudo Pascual» el Divendres Sant i comunicada a totes les Conferències Episcopals de tot el món: «Recemos por los judíos. Que Dios Nuestro Señor ilumine sus corazones para que reconozcan a Jesucristo, salvador de todos los hombres. Dios omnipotente y eterno tú que quieres que todos los hombres se salven lleguen al conocimiento de la verdad, concede, propicio, que, entrando la plenitud de los pueblos en tu Iglesia, todo Israel sea salvado». Estam al segle XXI o reculam al segle XVII de tan trista memòria per una bona part de mallorquins? Davant això només se m'acut: pare Garau «presente».
