La Passió del PP

Com que les desgràcies no vénen mai soles, al fracàs de les eleccions s'hi suma el cas de Rodrigo de Santos, quan encara segueix el seu camí judicial el d'Andratx. La situació del PP avui per avui és com la d'un boxejador tocat, que se mou per inèrcia però que no sap què fer per sortir del racó on l'adversari l'està castigant fort ferm. El silenci sobre el cas Rodrigo de Santos n'és un bon exemple. Encara és l'hora que a Palma Catalina Cirer, a Mallorca Pere Rotger o a tot Balears Rosa Estaràs donin una explicació, una sola, que mereixi aquest nom. Com és possible que tots se vulguin espuçar quan un subjecte així ha estat al front de la política urbanística de Palma durant alguns dels anys més daurats de l'especulació amb terrenys a la capital? Ningú no hi té res a dir?... La voluntat és no dir, de fer el silenci. Però hi ha silencis molt reveladors. De la por que se'ls pot venir a sobre.

Pel que fa als resultats electorals, la situació que se li obre és pitjor que dolenta, nefasta. És la primera vegada que el PP s'enfronta a tres anys de legislatura sense cap resort de poder important. El quasi KO en què està se deixa notar en les excuses que posen per explicar la derrota. Que el votant els ha castigar per la fugida de Jaume Matas. La qüestió "com en tot partit que està i se sent fracassat" és cercar a qui endossar la responsabilitat i no assumir la pròpia. Matas? Qui és? Un que passava per aquí durant alguns anyets, dotze per ser exactes, i que va fer i desfer segons el seu enteniment li dictava mentre que els pobres Rosa Estaràs, José María Rodríguez, Joan Flaquer, Jaume Font, Catalina Cirer, Joan Huguet, Pere Rotger, Maria Salom, Mabel Cabrer i un llarg etcètera li discutien les seves decisions perquè veien que així no anaven enlloc? És a dir que ells no en tenen cap responsabilitat?...

Per descomptat que el partit conservador a Balears necessita «renovació». Tanta que fa l'efecte que congrés del proper mes de juliol possiblement no serveixi per arribar a trobar un punt de sortida del pou. Perquè aquest és molt profund. Són dotze anys de fer mambelletes a un polític que sempre va pensar més en si mateix que no en el seu partit. Que el deixà a banda quan hagué de prendre algunes de les decisions més importants. Com el del disseny de l'estratègia electoral en vistes al maig passat, que posà en pràctica durant gairebé un any sense oposició interna, tot i que n'hi havia que no hi estaven d'acord però... però ningú no reaccionà. Ningú no n'està lliure de responsabilitats. Però el problema és que la generació que s'hauria de renovar és tan jove "quaranta i busques d'anys en molts de casos" que és impossible trobar alternatives. De moment, si més no. Aleshores la decisió que haurà de prendre el PP no és tant la de renovar persones "que en alguns casos està cantada la jubilació", ni tan sols la ideologia, sinó sobretot l'estratègia. Efectivament, el proper juliol haurà de decidir com afronta els dos anys següents, fins a l'estiu de 2010 que serà quan la maquinària electoral per al 2011 es posi en marxa, en relació a com voldrà anar a les urnes futures. Apostant, com l'any passat, pel tot o res (majoria absoluta o oposició) o bé posant ponts per a un hipotètic pacte postelectoral amb UM. Tota la resta són ganes de marejar. Això serà el substancial: la relació amb UM. Decidir si continua l'estratègia de Matas-Carlos Delgado o aposta per la de les vies d'enteniment. L'única esperança de tenir futur.