Joan Riera

El perquè de la decisió de publicar imatges d'un vídeo

Joan Riera18/03/08 0:00

Dissabte passat va ser un dia difícil. Vaig ser copartícip en la decisió de publicar imatges i contingut escrit de part de l'enregistrament de Javier Rodrigo de Santos a un prostíbul. De Santos.... un servidor públic que gaudia d'enorme aixopluc polític... De Santos, que ha estat director de l'Insalud, director de la campanya electoral de Jaume Matas el 2003, cap d'Urbanisme de Cort i actual secretari general de la Delegació d'Hisenda. De Santos, copartícip amb l'Executiu Matas de desfer el parc de les Estacions; de tomar i refer tot seguit el pont del tren al mateix lloc; coresponsable del litro de Palma; de la requalificació dels terrenys de Son Espases, per on passa un torrent, per fer-hi l'hospital de referència de les Balears; partícip en l'intent de fer de la façana marítima de Palma una murada de pisos de superluxe; responsable de la concessió de llicències d'obra a balquena aquests darrers quatre anys. Per fer tot això, De Santos gaudia de suports i de poders polítics descomunals. Tan grans que ni li controlaven la targeta de crèdit per despeses de representació farcida de doblers públics. Tenia carta blanca. I estava malalt, tal com reconeix el seu misser. Ningú no va advertir el grau de malaltia de De Santos entre tots els que l'emparaven? L'enregistrament, fet amb un telèfon mòbil (no amb cap càmera oculta), sí que ho demostra. La cinta mostra un De Santos que mira al mòbil i que, en conseqüència, sabia que l'estaven enregistrant, si és que no anava molt passat de cocaïna. Es tracta d'un document periodístic de primera magnitud que va a l'arrel del problema: esbrinar fins a quin punt estava trastornat un alt càrrec que amb les seves actuacions ha decidit el present i el futur de la societat que teòricament servia. Era fonamental publicar-ne un parell d'imatges i descriure'n parcialment el contingut. De Santos va ser filmat fa dos anys. S'exposava a ser sotmès a qualsevol tipus de xantatge, posant en perill el futur col·lectiu.

Per això vaig estar d'acord amb la seva publicació. I perquè les decisions en les quals foren copartícips De Santos i els seus caps han duit a l'endeutament del país fins a límits insuportables de milers i milers de milions d'euros, que pagarà la nostra generació i que pagaran els nostres fills, orgull de la nació. I què haurem de dir a aquests fills quan arribi el dia, ens mirin als ulls i ens diguin: No em puc casar perquè no puc pagar un pis. Ens heu deixat un país cosit a imposts per afrontar el deute i estam saturats de ciment. I tot perquè un dia la política urbanística fou demencial. Sí, per lleialtat cap a ells era irrenunciable assumir la publicació de l'enregistrament. Qui, sense cap mena de dubte, no pensà en els seus propis fills i ni en la seva pròpia família va ser De Santos.

És una qüestió de supervivència col·lectiva que en el futur no es reprodueixin calamitats com les dels darrers anys negres en els quals ens hipotecaren a tots. No hauria estat una deslleialtat amagar als ciutadans què feia un home suposadament malalt tan important amb els doblers de tots?

Només hi havia un camí: travessar el Rubicó i publicar part del document. Des de dues conviccions: la primera és que pecar amb el silenci converteix els homes en covards. I la segona que l'únic límit a l'assumpció del demà són els nostres dubtes d'avui. Hem anat a l'arrel d'un problema que no és d'una persona, sinó de tot un poble.