Segurament ni en els seus millors somnis Maria Antònia Munar imaginà un resultat tan dolent per a Unitat per les Illes. Ha estat infinitament pitjor del previst. En el diputat no hi creia ningú. Perquè és obvi que amb la història electoral de la nostra regió la possibilitat d'obtenir un escó per part d'una tercera candidatura és molt baixa. Només la coalició roja Progressistes (PSM, EU, Verds i ERC) s'hi aproximà, el 2004. No és el cas d'Unitat, que n'ha quedat a anys llum.

Fa 32 anys i 10 convocatòries electorals nacionals que a la nit del recompte els partits minoritaris (els nacionalistes i també l'antic PCE, ara Esquerra Unida, i Els Verds, i tots els altres que han existit) donen la culpa del seu fracàs al bipartidisme. Qualque cosa s'ha de dir, és comprensible. Però per a l'anàlisi no serveixen de res les excuses polítiques. Quan durant més de tres dècades es repeteix una vegada i una altra el mateix resultat, per moltes d'excuses que s'hi posin no s'altera la realitat, que és caparruda. Deia el diumenge electoral a vespre la candidata balear d'EU, Marisol Ramírez, en perfecta sintonia amb el líder nacional d'IU, Gaspar Llamazares, que el sistema electoral és «injust». Per ventura, però és el que és i sempre ha estat el mateix. No val queixar-se quan les coses vénen mal dades i no dir res quan afavoreixen. Perquè cal recordar que IU no es queixava en els anys daurats. Ni quan Julio Anguita teoritzava el «sorpasso» (santa innocència...). El bipartidisme no és bo ni és dolent. És la resposta del ciutadà al que creu millor per als seus interessos. I en democràcia, per molt que pesi als perdedors, el que vota el ciutadà és l'únic que compta. No hi valen «veus pròpies», «països» ni «injustícies».

Al Congrés la representació de les minories és la menor de la història, amb l'excepció de 1982 quan totes plegades tenien 25 escons. Ara en tenen 28. Fa quatre i vuit anys, 40. El 1996, 50. El 1993, 47. El 1989, 43. I el 1986, 33. No serà que els ciutadans s'han afartat de la imatge -sigui més real o manco, és igual- que han donat els nacionalistes d'ençà el 1993 de voler, primer, pactar per endur-se'n doblers cap a les seves respectives regions, i, a partir de 2004, de voler canviar l'estructura política del país? Quan algú puja les messions molt, ha de saber quina força té per aguantar-les. És evident que moltes apostes que s'han fet aquests darrers anys eren farols. I pel cas d'IU, no deu ser senzillament que la gent no va del seu discurs?...

Igual passa a Balears. Aquí se sent l'excusa habitual del bipartidisme a cada elecció general. I mai no se sent una sola autocrítica dels minoritaris. Sempre han de trobar culpables externs del seu inexorable declivi. Mentrestant, el bipartidisme creix cada cop més. A les generals, d'ençà el 1982, amb aquesta evolució: 77,9%, 64,6%, 75,1%, 80,4%, 81,0%, 85,1%, 85,4% i 88,3%. Els nacionalistes, i la resta de minoritaris també, diuen que és cosa d'aquest tipus de comicis i que les autonòmiques, emperò, són els seus. Doncs s'equivoquen. El bipartidisme a les eleccions regionals creix amb la mateixa intensitat, o més. D'ençà el 1995 (el 1991 PP-UM era una sola candidatura i no es pot avaluar tota com a part del bipartidisme) els registres mostren aquesta evolució: 68,7%, 71,3%, 73,6% i 78,6%. Si a l'última dada se li vol restar l'aportació d'Eivissa pel Canvi, se pot llevar un 1,5% aproximadament. És igual. La diferència del bipartidisme a les generals i a les autonòmiques s'està reduint: el 1995-1996 era de 12 punts. Ara (2007-2008) de 9 o, màxim, 10. La progressió és palesa. Per qui la vulgui veure. A pesar d'aquestes dades cap minoritari no ha fet mai autocrítica. No serà que els ciutadans s'han cansat de donar els vot a formacions que no els representen? Confondre la realitat amb el desig en política és letal. Justament el que ha passat amb els nacionalistes i demés minoritaris, i els seguirà passant mentre no entenguin que fan política a una regió que és la que és i no la que els agradaria que fos. Tan senzill com això.