algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 22°
22°

Evocació del dom emèrit de Montserrat

El traspàs, la matinada de dimecres, de l'abat emèrit de Montserrat m'ha fet venir una invasió de nostàlgia personal. També, però, de revifalles de nobles principis: la solidaritat humana, el dret a la llibertat política i de consciència i el compromís amb el país. De tot plegat em regalà, ja fa una pila de temps, una conversa immarcescible.

Semblant trilogia de valors és, exactament, de la qual em va parlar de primera mà, sàviament, el dom Cassià M. Just aquell dia amable de primavera de l'any 1983. El vaig entrevistar en el casal del santuari de la Mare de Déu del Toro, just en el punt geogràfic central de Menorca, a tocar del batec catòlic cordial. Per les finestres s'hi albirava el paisatge enlairat i blau, de cel diàfan i lluminós, d'un matí en estat de floració serena espectacular. Havia vingut a l'illa convidat per l'Ateneu de Maó que presidia llavors un jove però sòlid Josep Maria Quintana. Jo, del meu cantó, tot just havia començat a exercir el periodisme establement. D'aquest, per mi, proemial episodi en la carrera periodística, se'm compliran ara vint-i-cinc anys. Un quart de segle biogràfic i de tasca periodística: quina enormitat sobrevinguda sense adonar-me'n, o bonibé! I, no cal dir-ho, seran també vint-i-cinc anys de la primera visita a Menorca de l'eminentíssim abat emèrit. I l'única que hi féu, em pens.

Ho puc reconstruir amb nitidesa. Vaig anar cap al Toro a bord d'un Sis-cents blanc d'esbufecs continus el matí apaivagat del 28 de maig. Era dissabte. La llum coronava el cim. El silenci d'obaga, un pèl fredós, expandit entre les parets del casal del santuari, em feren de seguida una indefectible sensació monacal pura. L'abat em rebé en una saleta d'austeritat extrema. Hi predominava l'assossec impressionant que, sovint, acostuma a governar al capdamunt de les orografies senyeres. I més encara si serven tradicions marianes seculars, com ara Lluc o Montserrat -i el Toro, sobreentès. Com una mena de joc de miralls de les efemèrides, resulta que aquell any el santuari de l'espiritualitat menorquina havia d'acomplir, també, un aniversari gens banal: els setanta-cinc anys de la recuperació patrimonial del temple, el casal i els terrenys que l'envolten (1908), per adquisició a la família del baró de les Arenes que els posseïen d'ençà de la desamortitzacions eclesiàstiques de Juan À. Mendizábal, en el segle XIX. Resistir-se a dibuixar un cert paral·lelisme emblemàtic entre el monestir de Montserrat i el santuari del Toro, hagués estat, pel meu costat, un començament esmús. És per açò que l'entrevista s'engaltà a partir de les analogies. És clar que mai, en el cas menorquí, les instal·lacions sagrades de la nostra muntanya no hi han acollit gent «refugiada», diríem, pels empaits polítics, o per mor de tantes i tantes formes de repressió. No. Mai, que jo sàpiga, no s'hi ha donat un cas similar al Procés de Burgos dels anys 70, com sí succeí a Montserrat. Però, tanmateix, el Toro haurà estat el nostre cim autonòmic: el punt geogràfic d'una certa importància crucial per al rumb polític del poble menorquí. És aquí on van quallar, en una magna assemblea cívica, les reivindicacions polítiques i autonomistes de base democràtica que ara ens abracen, d'un poble que volia reconstruir -i reconstruir-se! I així, el dom em féu veure que, per al cas de Montserrat, li pareixia un do de Déu que el monestir català representés alguna cosa, no ja entre els creients, sinó també entre la gent no creient del país. I sense haver tingut mai la sensació d'haver actuat de forma partidista a favor d'uns o altres en la lluita contra l'opressió de la dictadura, «el que hem fet -em deia- és complir el que ha estat l'Església de Pentecostes, és a dir, sentir-nos enviats a cada poble. Si creiem que l'Església de Polònia ha d'estar arrelada a Polònia i la francesa a França i ningú no protesta, no sé per què nosaltres no hem d'estar arrelats a Catalunya. Nosaltres -evocava tot seguit- hem patit moltes incomprensions (...). De vegades sembla que has de fer una opció entre ser fidel a Crist o ser fidel a la teva terra. Jo, aquest dilema, el rebutjo». Confés que, per mi, escoltar la noció d'Església arrelada, m'atià la consciència, en una hora de ma vida en què havia retornat a la llar esperonat per la revolada de superar la que llavors només era una menorquinitat de simple naixença, però no encara de consciència nostrada plena.

En els trams finals de l'entrevista l'abat posà els dits en algunes nafres terribles. Entre d'altres: la urgència d'enfortir de nou els valors morals per tal que l'home se senti cridat a la transcendència de la permanent construcció d'una societat solidària. I, en segon lloc, la crida peremptòria, greu, absolutament medul·lar, a la recuperació de la moralitat pública, «en el sentit de respectar els béns i la gestió pública», m'assegurà amb timbre i ulls pacífics. Han passat els anys, les noces de plata de la visita menorquina del dom s'atenyen avui en el calendari, i molt sospit que hem avançat amb passes de cranc, o gairebé. Mediteu, si no, en l'actualitat de les Balears d'ara mateix que ens hi aporta proves de càrrec -vull dir, l'estomacada!

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.