Se'n parla molt, de bipartidisme, aquests dies, i crec que no sempre en els termes més encertats. El bipartidisme és un dels grans protagonistes de les reflexions post-electorals, i negar que en aquestes eleccions ha progressat de manera espectacular seria l'equivalent a negar que vivim en un planeta esfèric que es dedica a fer voltes entorn del sol. El bipartidisme ha progressat, i molt. De causes, no n'hi deu haver una ni dues. Sense deixar el terreny de l'obvietat, se m'ocorre dir que ha avançat juntament amb la tendència a prendre les eleccions generals com si fossin unes presidencials, i amb la tendència de la gent a apostar als cavalls que veuen com a possibles guanyadors. Després, hi ha les causes més circumstancials, com el clima de confrontació creat pel PP de Rajoy, que ha fet córrer milions de votants a votar l'únic partit que veien que podia barrar el pas a una dreta que percebien (perquè ho és, en part) com a cavernícola. Segur que a aquesta anàlisi se li podrien afegir valoracions més subtils i intrincades. El que cal deixar de banda, al meu modest entendre, és el discurs que presenta el bipartidisme com una realitat intrínsecament antidemocràtica, o que oblida que, al final del final i fetes totes les consideracions polítiques i sociològiques, hi ha bipartidisme perquè la gent ha votat bipartidisme.

La gent de l'esquerra alternativa ens hauríem d'enfrontar a aquest estat de coses amb ànim més autocrític que victimista. Hem de batallar el bipartidisme no perquè sigui una confabulació universal de tots contra nosaltres, com sovint deixen entendre algunes intervencions, sinó perquè és una configuració dels espais polítics que reflecteix malament la realitat. Perquè, i aquest ha de ser el punt de partida, l'espai de l'esquerra alternativa existeix. Hi ha molta gent progressista a qui el PSOE de Zapatero no li acaba de fer el pes. Gent que vol polítiques fiscals redistributives, i no xecs-regal populistes. Gent que vol polítiques econòmiques per garantir els serveis públics, i no ortodòxies de tecnòcrates. Gent que vol apostar de veritat per la laïcitat. Gent que vol una política internacional compromesa amb la pau i la justícia, i no traïcions als sahrauís i una política llatinoamericana condicionada per expansions comercials de grans firmes. Gent que veu la contradicció entre la proclamada protecció del clima i l'objectiu de ser capdavanters europeus en autopistes i alta velocitat. Gent així: gent de l'esquerra alternativa.

Hi són però no ens han votat, o (per ser més acurat) ens han votat poquet. I això ens obliga a mirar per què. Hi ha factors mals de contrarestar, com l'encomanadís impuls de votar el PSOE per evitar veure en Rajoy a La Moncloa. Però segur que també ens toca millorar la capacitat de connectar amb aquesta parròquia de l'esquerra alternativa. Vistes les coses així, la realitat no és tan dramàtica: pitjor seria que la parròquia no existís. Però existeix, i un Zapatero que governarà més mirant cap a la dreta deixarà espai perquè es trobi a faltar una presència parlamentària més nombrosa de l'esquerra sense descafeïnar. Hi haurà oportunitats, si l'esquerra genuïna és capaç de renovar-se i trobar un discurs i una imatge propis del segle XXI. Hem de recuperar la capacitat de representar una part molt important de la societat, cosa que no té res a veure amb recuperar les essències.