És dimecres, falten quatre dies per a les eleccions, i Marisol Ramírez, candidata d'EU-EV, cap de fibló de l'esquerra alternativa, micròfon de les veritats que els altres no diuen, altaveu de la política feta amb emocions i amb vísceres i amb coratge, fa campanya a la Universitat de les Illes Balears. L'acompanya Luis García Montero, poeta de luxe, adscrit a la vella escola de l'escriptor compromès, versificador que ha aconseguit el més alt dels guardons, que no és altre que el de tenir lectors més enllà de l'endogàmic cercle dels crítics i dels altres poetes. Tots dos fan el programa de ràdio electoral que ha estat marca de la casa durant aquesta campanya. En una mostra d'obertura a les inquietuds socials del moment, la Universitat assigna a Marisol i companyia un espai tancat, al costat de la cafeteria de l'edifici Ramon Llull.
Hi ha estudiants que s'acosten. No tots per simpatia a EU-EV o per interès en les eleccions: ens han situat a la sala del microones, un espai perquè els estudiants puguin encalentir-se els macarrons o l'arròs que duen de casa i se'ls puguin menjar sense haver de deixar cap euro a la cafeteria. Marisol, fidel a l'estil d'una campanya que ha volgut donar veu als que no solen parlar i que ha volgut escoltar més que predicar, entrevista els estudiants que esperen torn de microones. Una jove manifesta que votarà el PSOE. Motiu? Perquè no guanyi el PP. Només per això? La jove, amb posat d'estudiant que no se n'acaba de sortir de l'examen oral, no sap aportar cap altre motiu. Quants d'anys tens? Denou. A Marisol, que a més de tenir taules radiofòniques en té de dramàtiques, li basta el gest per subratllar la pobresa d'un vot tan jove però tan trist, tan resignat i tan atemorit.
L'entrevistat següent, també a l'espera de microones, és un jove de vint-i-dos. La primera resposta és taxativa: que no el maregin amb política. Els arguments no van més enllà d'un meritori «això és cosa dels polítics», però el to i el gest són els de qui es refereix a alguna cosa immensament menyspreable, o llunyana o, simplement, avorrida. Un jove candidat d'EU-EV demana la paraula i recorda que aquells microones hi són perquè un grups d'estudiants es varen preocupar de demanar-los. L'exemple és senzill, però guanya eficàcia amb la seva oportunitat a l'ocasió, i explica perfectament que interessar-se per la política és interessar-se per millorar la vida, que la política és l'organització d'allò que ens afecta a tots, i que qui la mira amb cara d'oi no fa altra cosa que deixar que els altres facin política per ell. El jove de vint-i-dos anys segueix plantat, fent cua per al microones que aprofita encara que ell no hauria mogut ni un dit perquè hi fos, i fa la cara habitual en aquestes ocasions: a mi què em contes.
Poc després dinam, a la cafeteria: no coneixíem els microones i no havíem duit els macarrons. No podem evitar una certa desolació: si el que hem vist és una mostra representativa de la nostra futura classe il·lustrada, estam arreglats. Però també hi ha estudiants que han mostrat interès fins al punt de sumar-se al dinar. I, sobretot, als que no hem pogut estar a tots els actes de campanya, ens ha tornat la sensació que, mentre hi hagi forces polítiques amb candidats i candidates capaços d'enfrontar-se a l'atonia del paisatge social amb aquesta imaginació i amb entusiasme genuí, no tot està perdut.
