Menorca, a l'hivern, torna als orígens més remots, a una antigor potser purament geològica. S'hi redescobreix l'ancestralitat d'una illa assotada per la tramuntana, repercutida damunt la pell d'un paisatge que, no obstant els càstigs climàtics, vesteix sedes de verd radiant, bonibé luxuriós. Les notes de color imprimeixen a la naturalesa menorquina una certa dolçor, una plàstica indiscutible i positiva que contrasta amb els tons agostats i secs, de terra cremada, de l'estiu. És sobrerament sabut que el paisatge dels meus rodals rau en l'austeritat, marcat per la severitat, aixecat sense orografies dignes d'aquest nom. És, en efecte, un paisatge molt verd i mòrbid el que hi predomina a l'hivern, però d'escassa volumetria forestal en tostemps. La pobresa arborícola us pot arribar a semblar depriment. Per desgràcia, a Menorca els arbres són béns botànics escassíssims, o gairebé. I, és clar, la poca coberta de boscúria no va més enllà de petites taques en el mapa, disperses per la geografia talment com una alopècia terrible, voraç, decadent. La resta del territori insular és paisatge nu, de despulles minerals, de pedreny disseminat i sobirà. I tanmateix, a mi em fa l'efecte que és el meu un paisatge bellament humanitzat, perquè és el producte històric d'un poblament racional, posat a foc lent -sostenible, diríem avui. En qualssevol de les coordenades, hi veureu que hi pasturen devers 15.000 vaques lleteres d'abric blanc i negre arlequinat. A tota hora les veureu remugar, calmes i musculades, impàvides. La mitjana de la cabana vacuna és aclaparadora en el conjunt balear. Jo som dels qui creuen que una terra poblada de bestiar domèstic vol dir que és un poble que ve de molt enrere en el sac de la història i que, alhora, conserva les forces per projectar-se al futur, així l'empaitin les crisis més terribles.

L'obra mil·lenària i àrdua del menorquí agrícola i ramader ha convertit el medi ambient en una estampa reticulada, a base de murets de pedra seca que delimiten les propietats i les zones de pastures. I, no cal dir-ho, tan bon punt ens arriba l'estació freda, acompanyada de pluges, les retícules aviat s'entapissen de farratges i d'herba vellutada. La fesomia de l'illa, en aquestes singulars condicions naturals, i posats com estem sobre un pedreny simplement ondulat, sense barreres muntanyoses, sense rius i sense serres, produeix una sensació admirable de terra pacífica, d'illa breu, més tost remota -vull dir, invisible a la navegació. Com a conseqüència essencial de tot plegat, allò que us impacta, a vegades fins a l'extenuació, és comprovar que la Menorca hivernal és un indret de silenci; un silenci de descripció dificilíssima, d'una complexitat i d'una varietat fabulosa, inabastable. Hi ha una munió de silencis en dansa: hi percebeu, per exemple, el silenci rural, el silenci dels paisatges solitaris que formen el silenci primigeni, atàvic, de la Menorca creada per la mà de Déu. Però encara n'hi han d'altres: el silenci del mar que embat, el silenci de la planura geogràfica monòtona, el silenci de la manca d'aigües que corren o saltironegen. Nogensmenys, sobretot, hi trobareu també el silenci de la pedra: us hi envestireu només de posar-hi els peus per primera vegada. Aquest és el més genuí, i el més despietat si no hi teniu algun hàbit de convivència amb ell. És el silenci que sovint els forasters interpreten com a símptoma d'illa incontrovertiblement inhòspita. És una mena de silenci mastodòntic, opac, impenetrable -literalment eixut i petri, d'enorme pes específic.

El turisme en tropell, però, tot i ser font de riquesa social, és l'amenaça constant al silenci substancial de Menorca. Mireu-ho de la següent manera. Per assolir un cens de 80.000 habitants, l'illa ha hagut de recórrer més de set segles d'història: de cocció lenta i gradual des del repoblament catalanoaragonès de 1287 fins ara. A la vegada, l'assentament s'ha descabdellat a través de vuit municipis (sols quatre fins a principis del segle XIX) i d'onze nuclis urbans tradicionals. Idò bé: en només trenta o quaranta anys la indústria turística ha posat dempeus, a una velocitat de vertigen, vuitanta, noranta, cent, cent vint urbanitzacions, als intersticis de les quals, en sis mesos, hi circulen centenars i centenars de milers d'homes, de dones i de fillets que cerquen embogits sol i platja. Practiquen, llavors, estesos a l'arena, una mena d'èxtasi col·lectiu frenètic. Així, però, que els caurà a sobre l'octubre, fugiran espaordits amb les baluernes que transporten -vull dir els souvenirs- dins les aparatoses maletes. El buidat que a continuació té lloc damunt Menorca fa la sensació precisa i plaent d'haver entrat l'illa en una pura, delectosa convalescència. És l'hora de la sana purga, de la dieta prolongada i depurativa que la reanima. Marxen, idò, els torbs viatgers que tanta polseguera aixequen, i el meu petit niell, lentament, recupera les estimades tramuntanes. En el mig any següent, Menorca tornarà a ser el que sempre ha estat: un silenci de pedres i vent.