Dissabte, 23.- Durant l'adolescència, el cine fou la part més real de la meva vida. Aquesta, i no una altra, és la causa per la qual, després d'una primera vocació frustrada: ser indi sioux a les planes del Mississipi, abans que fossin recloses les tribus a les reserves de Montana i Dakota, vaig voler ser víking als fiords escandinaus i, successivament, nauta a la Mediterrània clàssica i mitològica, de retorn a casa meva a la illa d'Ítaca, i pintor de blateres de sol i mestrals a la Provença, com en Kirk Douglas. Pocs anys més tard vaig descobrir, decebut, que en Douglas pare d'en Douglas de l'Estaca mai no havia estat pintor, ni víking, ni tan sols Ulisses, l'heroi de la meva joventut, sinó un esclau de l'espectacle, gladiador de nom Espartac, que intentà alliberar-se de la servitud i de la submissió. Però així és la vida: pura ficció. Finalment, vaig decidir admirar l'obra de van Gogh, el foll del pèl roig, (Lust for live, anomenà Vincente Minnelli la seva història) plànyer la seva existència i allunyar-me, temporalment, de les experiències vitals que poguessin interposar-se en la meva afecció a les pel·lícules. Això no obstant, la meva admiració patí un sotrac de considerable fondària visitant el Rijksmuseum Vincent van Gogh, d'Amsterdam, aleshores un espai penombrós, per mal il·luminat, i amb els quadres amuntegats com si les parets del museu fossin les parets del magatzem del museu. Seva fou la culpa que pogués pensar que les reproduccions dels llibres d'art posseïen més claror, més ànima, àdhuc més qualitat, que els originals. Estúpid error de diletant, només atribuïble a la inexperiència. Si de cas, les reproduccions que milloren l'obra original mai no podran millorar les emocions que hom sent davant la tela que conté el batec del pinzell, la pulsió de la mà, la força del color i, en el cas de van Gogh, l'abisme destructor d'una passió irrefrenable.
Vincent van Gogh, a qui enfollí la genialitat o, contràriament, a qui la seva follia féu genial, fou el més exaltat, impetuós i soberg dels pintors del moviment Impressionista. Cap com ell no s'exposà, ni patí, tant en la seva actitud davant l'art. Morí suïcidat a conseqüència d'una bala al ventre, amb la qual volia apaivagar el foc del seu desassossec, el dolor dels seu turment. Tot aquest preàmbul, un punt tortuós, només ha estat l'excusa per dilatar una confessió. En el Musée d'Orsay, a la planta que acull una representació d'obres dels impressionistes, hi ha una sala dedicada a van Gogh: entre altres esplèndids quadres si poden contemplar: dos autoretrats, un dels quals és la prova que alguns actors poden convertir-se en el personatge que representen, tot i que és a l'Autoportrait en chapeau de paille, que es troba a The Institute of Arts, de Detroit, on s'estableix la semblança definitiva entre pintor i actor, La chambre à coucher, La méridienne ou La sieste d'après Millet, Les chaumes à Cordeville i, sobretot, L'église d'Auvers, davant la qual, descregut com som de tota divinitat que no sigui humana, no he pogut contenir una intensa commoció, un estremiment que m'ha entelat els ulls i només perquè m'he contingut no he plorat, arrossegat per la batzegada. Davant la representació trèmula de l'església d'Auvers-sur-Oise, de van Gogh, podria recuperar la fe, no pas la fe en el déu de la religió en honor del qual es construí l'edifici, o també, sinó en la puresa d'un art no contaminat, un art que té la capacitat de conservar la innocència, un art, en definitiva, que ens fa millors, perquè conté l'hàlit d'un ésser ungit per una sensibilitat extraordinària que, quan ens hagi enriquit, l'haurà de consumir.
Dilluns, 25.- La mort, a Ghana, és com pertot arreu: definitiva. Això no obstant, els ritus que envolten la mort són ben particulars, com ho són en gran part de l'Àfrica negra. Per començar, són cerimònies de celebració durant les quals els càntics, les màscares, el menjar, les vestimentes acolorides i les litúrgies, entre espirituals i paganes, tenen l'objectiu que l'esperit del difunt trobi el camí vers la pau del seu paradís. Per tal que el viatge els sigui plaent, els artesans construeixen taüts amb els colors i les formes més inversemblants. Així, són corrents, a l'actualitat, les caixes en forma de telèfon mòbil, sabata d'esports, botella de refresc, automòbil, fruites tropicals, avions, serpents i altres bèsties, i un llarg etcètera de models per poder elegir. Jo, que he estat ha Ghana un cop, o cap, he decidit encomanar al millor artesà, per quan m'arribi l'hora d'abandonar aquesta realitat, un fèretre que s'ajusti a les exigències d'un viatge tan llarg. Podria dir que l'encàrrec té format de llibre, atesa la meva predilecció per aquest element que tantes hores ha assaciat, però mentiria. Podria dir que té forma de capsa de sabates, un objecte i, alhora, un indret, el seu interior, molt adequat per enterrar imatges i records, però també mentiria. No m'he d'avergonyir del meu últim desig abans de morir i passar a millor vida: he encarregat una caixa de morts en forma de vagina.
