Sempre he procurat ser objectiu malgrat que mai no he intentat ser neutral. Des d'aquestes premisses, és evident que vaig veure per Antena 3 el mateix que el 47% dels seus espectadors entrevistats. És a dir, la solvència del senyor Solbes superà al seu rival, senyor Pizarro. Pensava que era una dada tan objectiva com, per altra banda, previsible: a ambdós, se'ls suposa preparació en el camp de l'economia però només el vicepresident gaudeix de bagatge en l'exercici de la política i de la comunicació partidista. Era, a priori, un debat desigual, un enfrontament entre personatges que no tenen la mateixa experiència davant de les càmeres ni, tan sols, el mateix costum de debatre en públic amb el corser del partidisme posat. A més, les mencions que l'expresident d'Endesa va fer de qüestions allunyades de l'economia -la reforma d'un pis oficial pel ministre de Justícia, la invocació a la família tradicional o les acusacions sobre subvencions al terrorisme- anaven adreçades a un públic probablement inexistent. És físicament improbable que qui sigui capaç de suportar un debat farcit de xifres i de termes enrevessats cregui que les quatre xorrades que proposà suposin veritable estalvi en els grans comptes de l'Estat.

Bé, això creia fins que, pocs minuts passada la mitjanit, la mateixa cadena de televisió ens oferí, de boca dels seus responsables, les opinions que reflectirien els principals diaris l'endemà. Com en les sentències del Tribunal Suprem o en les votacions del Consejo del Poder Judicial, no calia esperar sorpreses: els propers a l'esquerra veren guanyador el del PSOE i els de la dreta, el del PP. Matemàtic, com gairebé tot en aquest país on ni jutges ni periodistes (ni metges, ni...) col·lectivament mereixem la qualificació d'objectius. L'aigua no es perd per un sol forat i no es pot atribuir a un costat de l'espectre ideològic tota la responsabilitat d'aquesta penosa situació on col·lectivament ens hem convertit en disciplinada tropa disposada a fer el ridícul professional per a major glòria dels nostres. Sembla com si tenguéssim llogada l'autoestima professional a un partit determinat i no patíssim fer el ridícul davant dels ciutadans amb criteri, que n'hi ha.

M'he molestat (i entretengut) a repassar les enquestes on-line dels mitjans que veren el que la meva pretesa objectivitat ni olorà: la victòria rotunda del senyor Pizarro. He alenat fort: el fracàs escolar no és tan gran com es pensa i, per anar a l'extrem, la plana de Libertad Digital (dirigida per Jiménez Losantos) titulava «Pizarro defiende sus verdades como puños frente a la demagogia de Solbes» mentre que els 19 comentaris dels 25 que tenia la notícia ahir horabaixa deien, amb manifest pesar perquè gairebé tots voldrien fer fora el govern Zapatero, que el segon de Rajoy els havia defraudat, per culpa seva o dels que el prepararen. A la resta dels mitjans, amb més pluralitat entre els participants, la proporció era si fa no fa la mateixa. La conclusió és esfereïdora: tota la campanya s'adreça a aquells que no tenen criteri (productes del famós fracàs escolar) perquè la resta té decidit el vot... Potser, només potser, que la campanya serveixi exclusivament per mobilitzar els abstencionistes contra la demagògia de l'adversari. Es tracta de fer real l'amenaça d'un govern dels odiats contraris. Potser.