Una vegada que es tenen uns coneixements bàsics, la lectura de qualsevol guia turística -amb el seu vocabulari descriptiu necessàriament limitat, sense farbalans, en funció del seu objectiu d'informar- no és un mal mitjà per anar entrant en el maneig de l'idioma que es vol aprendre. Aquest fet, i l'interès per una àrea geogràfica concreta, interessant tant pels seus monuments com pels seus boscos i els seus 3.000 llacs, m'ha duit a la lectura d'una guia del Land o Estat Federal de Brandenburg, que comprèn també part de la Lusàcia (Lausitz) al sud, on he «descobert» l'existència d'una minoria cultural que parlen el sòrab o lusacià. Per cert que, curiosament, cap d'aquests dos termes està enregistrat en la segona edició del DIEC, segurament pel baix nombre dels seus membres, que és de l'ordre dels 60.000.
Aquesta població, els sòrabs, és tot el que resta de les tribus eslaves que poblaven una àmplia franja de la part oriental de l'Alemanya actual, i que a partir de l'expansió cap a l'est de les poblacions germàniques, vers l'any 1000, progressivament foren sotmeses i germanitzades, excepte una petita part que foren arraconades cap al sud i que actualment ocupen l'Alta i la Baixa Lusàcia, a cavall entre Saxònia i Brandenburg. La llengua que parlen, el sòrab, juntament amb el txec, l'eslovac i el polonès, conforma el grup de les llengües eslaves occidentals.
Aquest arraconament cap al sud d'una part de la vintena de les tribus eslaves -batejades pels germànics com els vendu o wenden- a partir de l'any 1000, no ha impedit que els sòrabs preservessin la seva cultura, eminentment agrària, i la seva llengua, durant la fotesa de deu segles, resistint la pressió assimiladora dels germànics. Com és fàcil de suposar, aquesta pressió secular no ha facilitat gens una supervivència tan extraordinària. La marginació que patiren durant els temps medievals va esser seguida per la Eindeutschungspolitik de Prússia, molt repressiva, l'animadversió de la mateixa República de Weimar, la prohibició de l'ús públic de la llengua per part dels nazis i, finalment, pel desastre que va suposar per a les seves explotacions agrícoles la mineria del lignit a cel obert propugnada per la D.D.R. I malgrat que mai no havien tingut els sòrabs el reconeixement oficial que tenen actualment en el si de l'Alemanya reunificada -el 1991 s'ha creat la Fundació per al poble sòrab, que és l'encarregada de finançar els projectes i les institucions per part del govern federal (50%), Saxònia (33.3%) i Brandenburg (16'7%)-, no deixa d'esser una mica simptomàtic que un article publicat el 2005 acabés dient:A Alemanya les minories se necessiten sobretot per una cosa: per a crear majories.
Una de les circumstàncies més curioses de la llengua sòraba és que té dues escriptures, amb diferències fins i tot d'abecedari, que corresponen als dos grups dialectals existents, l'alt sòrab, parlat a l'Oberlausitz (a Saxònia), i el baix sòrab, parlat al Niederlausitz (a Brandenburg). La manca d'una administració comuna que explica aquesta circumstància ha fet innecessària una normativització de la llengua. Per altra banda, la seva gramàtica coneix set casos, ja que existeixen també un cas instrumental i un locatiu. També té la particularitat de comptar amb tres nombres, ja que junt al singular i al plural es dóna també el dual. El primer testimoni escrit que es coneix és una fórmula de jurament de la ciutat de Bautzen, d'aproximadament l'any 1500. La primera traducció al sòrab de la Bíblia fou acabada l'any 1548. Durant la segona meitat del segle XIX l'enriquiment d'una petita burgesia va afavorir la promoció de la llengua i de la cultura pròpies. La Domovina, l'organització que ha cohesionat tots els esforços en aquest sentit, va esser fundada el 1912 i, malgrat que va esser dissolta pels nazis el 1937, va esser restaurada el 1945 i continua exercint un paper decisiu, malgrat no tenir un caràcter pròpiament polític.
