El dictador de Cuba, Fidel Castro, ha anunciat que «no aspiraré ni acceptaré la presidència del Consell d'Estat i de comandant en cap». Una renúncia que obre la porta a la possibilitat de normalitzar el país, fent-lo entrar en vies polítiques que el condueixin a la democràcia.
Castro, com tot els dictadors, sempre ha intentat donar al seu règim una certa pàtina de respectabilitat. D'aquí, la ridícula fórmula de renúncia: no aspirarà ni acceptarà ser elegit. Com si es tractàs de càrrecs de lliure aspiració, els quals estassin en disputa entre diversos polítics. Res més lluny de la veritat. Castro guanyà una revolució que implantà un règim dictatorial. Com tots els altres casos, siguin de dretes o d'esquerres, la seva dictadura ha estat i és intrínsecament perversa. No té res que envejar a d'altres col·legues seus d'Amèrica, ja que el cubà va posar en marxa un sistema planificat d'extermini físic de dissidents, en els primers anys entusiastament duit a la pràctica per Guevara, un dels més cruels assassins del règim castrista. Tanmateix, a l'Europa progre que tant li repugnava el sinistre Pinochet a Xile, mai no li ha repugnat el no manco sinistre Castro a Cuba. Sovint se'l disculpa per oposició al dictador que el va precedí: Fulgencio Batista. Un personatge que es dedicà a convertir l'illa en la sucursal dels negocis de la màfia dels Estats Units, a més de liquidar qualsevol dissident que pogués agafar. La progressia europea i en especial l'espanyola sempre ha tengut una certa simpatia cap a Castro. Ha pesat més la suposada afinitat ideològica -per allò que se suposa que és d'esquerres- que no l'evidència de la perversa utilització del poder que ha duit a la ruïna el país. Què ha ajudat el bloqueig nord-americà en el progressiu empobriment? Sí, però sense la poc útil -sinó directament inútil- estratègia dels successius governs dels Estats Units -sempre sensibles a la poderosa comunitat cubana anticastrista que viu en aquell país- el resultat no hagués estat gaire diferent, perquè per comparació amb la resta de dictadures comunistes sabem que aquests règims no aporten res de bo econòmicament. Més aviat els seus dirigents són tan cecs que quan sortosament desapareixen, deixen els seus països en un estat de fallida absoluta. Ni tan sols la que se tenia per exemplar República Democràtica d'Alemanya (que de democràtica no hi tenia més que el nom) se'n salvà. Quan desaparegué es va veure que tot el seu desenvolupament econòmic era un bluff, i que res no es podia salvar. Cap dictadura és bona, ni té res de bo. Que Castro ha donat educació a un poble que abans era majoritàriament analfabet? Sí, però per la mateixa raó s'hauria de «disculpar» a Franco. O, encara més, perquè el nostre dictador, a més d'educació per a molta gent, també deixà que la iniciativa econòmica particular fes progressar el país el suficient com perquè quan arribà el moment de la Transició tengués una estructura socioeconòmica que possibilità el trànsit cap a la democràcia sense sang. Tanmateix res de relativament positiu que puguin haver fet els disculpa, als dictadors. Siguin de dretes o d'esquerres.
La notícia de la «renúncia» de Castro pot obrir la porta en efecte a una progressiva democratització de Cuba. Però mentre segueixi viu el sanguinari Castro serà difícil que es facin passes serioses. Tant de bo es mori aviat. Com en el cas nostre, només amb el «hecho biológico» (tal i com deia eufemísticament la premsa referint-se a la mort de Franco) consumat es podrà tenir raonables seguretats que les forces democràtiques cubanes puguin forçar, juntament amb la pressió internacional, i el nostre país en aquest sentit hi tendrà molt a dir, l'obertura d'un procés que condueixi realment cap a la democràcia real a Cuba. Cal esperar que sigui així i que no es torbi gaire a produir-se la mort del sanguinari Castro.
