La desgràcia d'Andreas Pum començà en el moment en què va trobar la fórmula per ser feliç. Era tan simple que no hi havia pèrdua: ell era dels bons i els altres eren els «pagans» -així en deia dels malvats, dels que practicaven qualsevol forma de dissidència, o senzillament dels dissortats, car Déu, en la seva saviesa infinita, aplica la superior justícia en el panorama de grandeses i de misèries humanes. Dissortat, pagà per tant, podia ser aquell a qui una bomba enemiga havia deixat sense cames. Per alguna cosa la bomba li havia caigut al damunt i no en una altra banda. Andreas Pum havia reduït fins a l'esquema més primari les grans qüestions de la vida humana, de la història, del destí. Entre el bo i l'execrable no hi havia res, no s'hi podia desenvolupar cap forma de pensament ni de vida humana. Instal·lat en aquest món de seguretats absolutes, es considerava un afortunat. Es creia feliç. El futur no li reservava cap sorpresa.
La vida, però, és massa complexa per resignar-se a ser reduïda a fórmules simples. L'Andreas Pum de Joseph Roth (La rebel·lió) ho haurà de comprovar en la seva ànima i en els seus ossos i esdevendrà el darrer dels pagans. La seva vida haurà estat una catàstrofe, una presència orgànica en el temps, perfectament prescindible. Joseph Roth tenia un punt de visionari -no del tot aliè a la seva relació amb l'alcohol? Aquesta novel·la conté una faula moral d'entre guerres, però també la general tendència de la humanitat a la reducció, a simplificar per obtenir major confort intel·lectual i espiritual -la guerra és l'expressió extrema de la simplificació. Roth sabia que una part aclaparadora dels nostres congèneres no resisteix el dubte. La pertorba la inseguretat.
En política, aquesta tendència mòrbida té la seva expressió més perillosa en el bipartidisme, un sistema en el qual finalment el discurs es redueix a l'eslògan i el debat a la desqualificació i a l'insult. Ni l'eslògan ni la desqualificació no conserven restes significatives de les idees de les quals suposadament procedeixen. La vida de les persones, però, es desenvolupa en un territori on les coses no són ni blanques ni negres. Només la mort és d'un color, i no sempre. El bipartidisme redueix les persones a la simple condició d'electors, a receptors de missatges destinats a la fidelització -a la fanatització. Com més esquematitzada acceptem l'oferta política, més s'enrobusteix la partitocràcia entesa com la monopolització del poder pels aparells de comandament dels partits. En aquest procés, s'empobreix la democràcia fins a ser una caricatura d'ella mateixa. Cada contesa electoral ens en dóna testimoni més veraç. I ens avisa de la necessitat de dur la política on les coses no es redueixen a eslògans, al territori on les idees fan bategar el cor de les persones.
