Tots els qui hem viatjat en avió durant els darrers dos o tres anys som testimonis de la multiplicació de les mesures de seguretat per accedir a les portes d'embarcament. Amb les raons o les excuses del terrorisme global, ens han anat complicant la vida fins a extrems que sovint freguen l'absurditat i que, de tant en tant, provoquen situacions més pròpies d'una sitcom que d'allò que seria previsible en la vida real. Si l'afectat per aquesta mena de situacions és un famós, la facècia de seguida es converteix en notícia: recordau aquella passejada en calçotets per un control de l'aeroport d'El Prat del president del Barça, Joan Laporta, perquè aquell dimoni de màquina no deixava de pitar i el de seguretat de torn, una i altra vegada, el feia tornar enrere. O la més recent denúncia de l'eurodiputat Ignasi Guardans perquè el van obligar a treure's les sabates per passar el control sense cap justificació, només com a prevenció davant una hipotètica pitadeta dels nassos. Però més enllà de les anècdotes divulgades pels mitjans de comunicació, em tem que si tothom que ha passat per una situació d'aquestes la pogués contar i algú les escrigués totes, ja aniríem, pel cap baix, pel volum setè de l'antologia del disbarat aeroportuari. Allò de la prohibició d'embarcar sobrassada i ensaïmades va quedar en anècdota, és cert, però de més verdes n'han madurades.
Un dia, a l'aeroport de Palma, quan anava a agafar un vol cap a Menorca, a l'arc de control no em van deixar passar una botella d'aigua: era més grossa de la mida permesa, em van dir. Paciència. Però no us podeu imaginar la sorpresa que me'n vaig endur, i la cara de beneit que devia posar, quan, ja dins la terminal B, vaig descobrir una màquina expenedora de botelles d'aigua... de la mida que m'havien impedit passar just uns metres més enrere! Bé, vaig pensar, amb tant de control, se'ls haurà colat una pífia. Tothom s'equivoca. Però no, la cosa no anava per aquí. Damunt la màquina, i en quatre llengües, hi havia aferrat un cartell ben gros que alertava els passatgers d'una importantíssima norma de seguretat: «Us comuniquem que, segons el nou Reglament de la Unió Europea, les begudes adquirides en aquesta màquina es poden embarcar, sempre que s'hagin de consumir a bord». Al·lucinant! O sigui, que no et pots beure l'aigua allà, a la terminal. I si la puges a bord de l'avió i l'obres, te l'has d'acabar tota: ben alerta a arribar a destí amb un culet d'aigua dins la botella! Què et deuen fer si t'apleguen? Et deuen tornar a l'aeroport d'origen? Et deuen obligar a beure't tota l'aigua, si cal amb un embut, o no baixes de l'avió? I què passa si compres la botella i te n'oblides i, dins l'avió, una hostessa et descobreix amb aquell artefacte tan perillós amb el qual, per l'amor de Déu, no deixen passar pels control de seguretat?
Amb aquestes cavil·lacions em vaig asseure a esperar que em cridassin a embarcar. Al cap d'una estona, un vellet va passar per davant meu. Em vaig fixar que s'aguantava els calçons amb una mà, cosa que el feia caminar ranquejant. Vaig suposar que el devien haver obligat a treure's el cinturó al control de seguretat, i que potser no havia entès que ja se'l podia tornar a posar. El pobre avi es va apropar a la màquina expenedora d'aigua, es va treure una moneda, i la va ficar dins la ranura. Però en lloc de sortir una botella, es va sentir un «beeep», seguit de la il·luminació d'un indicador: producte exhaurit. De sobte, tots els meus interrogants es van esvair, tot va encaixar: allò no era una màquina expenedora d'aigua, era una genial, efectiva i interactiva campanya de seguretat, per acabar de convèncer-nos del que ja ens havien dit més amunt: que pujar botelles d'aigua d'aquella mida a bord d'un avió no s'ha de fer.
