La demagògia indigna, especialment, quan juga amb les esperances dels més desafavorits. Clar que, ben pensat, quasi sempre és així i els demagogs els utilitzen perquè saben de la seva imperiosa necessitat d'aferrar-se a l'esperança i que aquesta no requereix anàlisi profunda sinó empenta visceral. Però no indigna només perquè utilitzen els més desemparats, sinó perquè els importa un rave si els mobilitzats en surten pitjor encara. És el cas del PP de Palma amb els habitants de la urbanització Bellavista. Saben, perquè no són boianos i han governat 16 anys a Cort, que la llei no permet que l'ajuntament es faci càrrec de la construcció de les infraestructures d'una urbanització il·legal. Entre altres motius, perquè seria un greuge a la resta de ciutadans que han pagat de la seva butxaca les dotacions mínimes dels seus carrers. Ho han pagat amb contribucions especials o amb el sobrepreu que suposa comprar a una urbanització legal. L'avantatge d'aquesta urbanització sorgida de la cobdícia d'uns i dels pocs recursos dels altres és que, gràcies a la nova ordenació, pot ser legalitzada. I no és poc. Ara bé, per assolir aquesta qualificació és just que compleixi els requisits que han de complir totes les altres. Ho sap el PP, de sobra, i els promet regals amb els doblers dels que ja han hagut de pagar les seves infraestructures. I ho sap tan bé que del contrari no ho faria. Aquí rau la vergonyosa realitat de la demagògia: si creguessin que, gràcies a la seva mobilització, els de Bellavista sortirien gratis total, temerien el cost electoral de la resta de ciutadans agreujats. Només es tracta de trobar la carn de canó necessària per a mantenir el merder constant, res més. Que el renou no deixi fer feina als nous: no fos cosa que la ciutadania compari.

Clar que, si aquesta maniobra vergonyosa és demagògia, els 400 euros de retorn de l'IRPF promesos pel candidat Zapatero ja ultrapassen totes les accepcions que pugui tenir aquest mot. Sent vergonya de ser d'esquerres i compartir camí, que no carro, amb gent capaç d'insultar l'enteniment amb mesures com aquesta. Cert que a Nord-amèrica l'equip Bush ha fet quelcom semblant per injectar doblers a una economia on el consum intern és primordial i que la mesura té aquesta explicació. Però explicació ho seria allà; aquí, en plena campanya electoral, només és una excusa per amagar la por de no vendre bé el missatge electoral. Així no hi ha missatge a interpretar, matisar o qüestionar, només aliment de l'egoisme més primari. Insultant, francament. Fins i tot en el cas de ser una mesura vàlida, hauria estat més honrat afegir-la al programa electoral però sense quantificar ni temporalitzar. Una frase del tipus: en cas de superàvit en les arques governamentals i si la crisi de consum posa en perill el creixement de l'economia, el govern articularà fórmules per a retornar una part del recaptat de més. Ni així seria una mesura pròpia d'una proposta d'esquerres en un país on la llei estrella, la de Dependència, no arrenca per manca de doblers, la necessària inversió en I+D és magra i no ens permet competir en un món globalitzat, l'ensenyament demanda més recursos per sortir del furgó de coa... Ja ho he dit: un insult.

ferranaguilo@ono.com