Tria: dolent... o pitjor

Entre les moltes atrocitats polítiques i morals que el PP ha comès d'ençà que es va treure la màscara de partit centrista per revelar-se l'hereu més sanguini i fidel de la dreta rància espanyola de sempre, n'hi ha una -sobretot una- que jo personalment no crec que li pugui perdonar mai: el fet d'haver aconseguit que, per comparació, els seus contrincants del PSOE semblin una colla de polítics prou amables i respectuosos, de confiança, decents. «El PP i el PSOE no són el mateix»: aquesta és una frase que els líders o simpatitzants socialistes deuen haver pronunciat un parell de milers de vegades, sobretot en aquells territoris en què la disputa política no se centra només en les qüestions econòmiques i socials sinó també en les culturals i lingüístiques, les nacionals. L'última vegada que aquesta frase clixé ha estat pronunciada, ha sorgit de la boca (enorme) de la candidata Chacón, per defensar-se dels atacs proferits des de CiU, que deien que Catalunya seria igualment poc respectada governés Rajoy o bé governés Zapatero. Bé, digui el que digui CiU, ningú no pot acusar Chacón de mentidera. Certament, el PP i el PSOE no són el mateix. Ara bé: ¿què vol dir que no són el mateix? ¿Té cap valor intrínsec no ser com el PP? En principi, evidentment, la resposta és que sí, perquè no ser com el PP vol dir no ser un sectari perillós, ni un nacionalista extremat i intolerant, ni un dogmàtic retrògrad convençut que la moral s'ha de dictar des de l'altar i l'economia s'ha de dirigir o controlar des de la cadira caciquil. De totes maneres, no ser com el PP tampoc no és una assegurança de res: una embòlia no és el mateix que un càncer, però ningú amb dos dits de front no voldria haver de triar entre una i l'altre. O, per dir-ho d'una manera més respectuosa o menys truculenta: si algú se'n va d'excursió o de viatge, no crec que es conformi amb no perdre's o que no el segrestin, sinó que allò que realment vol és aprofitar el temps i veure i visitar com més coses millor. A l'Espanya democràtica, però, i ara que s'acosten eleccions això queda claríssim, sembla que cada vegada hi ha més gent a qui ja va prou bé perdre's (pels laberints del bonisme gris, cínic, demagògic i obtús del PSOE), mentre no la segrestin ni la maltractin (els radicalismes desfermats, bel·licosos i inquisitorials del PP). Davant d'un panorama com aquest, ara estaria bé recordar aquella frase de Churchill segons la qual quedava establert que la democràcia és el menys dolent de tots els sistemes polítics possibles; en un país amb tanta tirada pels cops d'estat i els pronunciamients de tota casta, però, val més esser molt caut a l'hora de recriminar res a la democràcia, perquè molts es pensen que, més que un incentiu per provar de millorar-la, és una justificació per intentar derrocar-la. Així doncs, no diguem res: la democràcia té defectes, però ja està prou bé, és un desastre còmode o una batussa civilitzada, per dir-ho d'alguna manera. Ara bé: això no evita que sigui un pur despropòsit preocupant el fet que, per a una gran majoria de ciutadans, tota la solvència democràtica i tota la garantia de qualitat del PSOE provinguin de les males arts indigeribles del PP. «No és que ells siguin bons, però és que els altres són terribles» és, s'agafi com s'agafi, un argument de pati d'escola. Hereus directes d'una tradició política gens ni mica avesada al debat, al matís i al contrast, per a la cúpula dirigent del PP actual i per a la majoria dels seus votants, la política parlamentària no és res més que un apèndix sense foc ni fum (gràcies a Déu!) de la guerra civil del 36. Que aquests siguin tan bèsties, però, no necessàriament justifica que, per escapar-se'n o resguardar-se'n, tants ciutadans creguin que val la pena elogiar o donar suport a la ingenuïtat sense substància de José Luis Rodríguez Zapatero, al falangisme només sentimental i genealògic de José Bono, a la sinistra burocràcia intel·lectual de Pepe Blanco o a la superficialitat perfumada de Carmen Chacón; en definitiva, a la moderació interessada i sovint descaradament hipòcrita del PSOE, tan diferent del PP en tantes coses, però en el fons tan semblant en tantes altres. Per l'amor de Déu, quin panorama! I pensar que encara hi ha socialistes (durant els pròxims mesos, a les Balears, en sortiran molts) que apel·len al vot útil d'aquells ciutadans que no volen el retorn del PP al Govern. ¿És possible que, després de tantes convocatòries electorals, després de tant bipartidisme malsà, encara no hagi quedat clar que el vot útil de bon de veres no té res a veure amb la resignació ni el conformisme, sinó amb el risc, les conviccions, l'audàcia, la voluntat i l'esperança?