Entre les moltes atrocitats polítiques i morals que el PP ha comès d'ençà que es va treure la màscara de partit centrista per revelar-se l'hereu més sanguini i fidel de la dreta rància espanyola de sempre, n'hi ha una -sobretot una- que jo personalment no crec que li pugui perdonar mai: el fet d'haver aconseguit que, per comparació, els seus contrincants del PSOE semblin una colla de polítics prou amables i respectuosos, de confiança, decents. «El PP i el PSOE no són el mateix»: aquesta és una frase que els líders o simpatitzants socialistes deuen haver pronunciat un parell de milers de vegades, sobretot en aquells territoris en què la disputa política no se centra només en les qüestions econòmiques i socials sinó també en les culturals i lingüístiques, les nacionals. L'última vegada que aquesta frase clixé ha estat pronunciada, ha sorgit de la boca (enorme) de la candidata Chacón, per defensar-se dels atacs proferits des de CiU, que deien que Catalunya seria igualment poc respectada governés Rajoy o bé governés Zapatero. Bé, digui el que digui CiU, ningú no pot acusar Chacón de mentidera. Certament, el PP i el PSOE no són el mateix. Ara bé: ¿què vol dir que no són el mateix? ¿Té cap valor intrínsec no ser com el PP? En principi, evidentment, la resposta és que sí, perquè no ser com el PP vol dir no ser un sectari perillós, ni un nacionalista extremat i intolerant, ni un dogmàtic retrògrad convençut que la moral s'ha de dictar des de l'altar i l'economia s'ha de dirigir o controlar des de la cadira caciquil. De totes maneres, no ser com el PP tampoc no és una assegurança de res: una embòlia no és el mateix que un càncer, però ningú amb dos dits de front no voldria haver de triar entre una i l'altre. O, per dir-ho d'una manera més respectuosa o menys truculenta: si algú se'n va d'excursió o de viatge, no crec que es conformi amb no perdre's o que no el segrestin, sinó que allò que realment vol és aprofitar el temps i veure i visitar com més coses millor. A l'Espanya democràtica, però, i ara que s'acosten eleccions això queda claríssim, sembla que cada vegada hi ha més gent a qui ja va prou bé perdre's (pels laberints del bonisme gris, cínic, demagògic i obtús del PSOE), mentre no la segrestin ni la maltractin (els radicalismes desfermats, bel·licosos i inquisitorials del PP). Davant d'un panorama com aquest, ara estaria bé recordar aquella frase de Churchill segons la qual quedava establert que la democràcia és el menys dolent de tots els sistemes polítics possibles; en un país amb tanta tirada pels cops d'estat i els pronunciamients de tota casta, però, val més esser molt caut a l'hora de recriminar res a la democràcia, perquè molts es pensen que, més que un incentiu per provar de millorar-la, és una justificació per intentar derrocar-la. Així doncs, no diguem res: la democràcia té defectes, però ja està prou bé, és un desastre còmode o una batussa civilitzada, per dir-ho d'alguna manera. Ara bé: això no evita que sigui un pur despropòsit preocupant el fet que, per a una gran majoria de ciutadans, tota la solvència democràtica i tota la garantia de qualitat del PSOE provinguin de les males arts indigeribles del PP. «No és que ells siguin bons, però és que els altres són terribles» és, s'agafi com s'agafi, un argument de pati d'escola. Hereus directes d'una tradició política gens ni mica avesada al debat, al matís i al contrast, per a la cúpula dirigent del PP actual i per a la majoria dels seus votants, la política parlamentària no és res més que un apèndix sense foc ni fum (gràcies a Déu!) de la guerra civil del 36. Que aquests siguin tan bèsties, però, no necessàriament justifica que, per escapar-se'n o resguardar-se'n, tants ciutadans creguin que val la pena elogiar o donar suport a la ingenuïtat sense substància de José Luis Rodríguez Zapatero, al falangisme només sentimental i genealògic de José Bono, a la sinistra burocràcia intel·lectual de Pepe Blanco o a la superficialitat perfumada de Carmen Chacón; en definitiva, a la moderació interessada i sovint descaradament hipòcrita del PSOE, tan diferent del PP en tantes coses, però en el fons tan semblant en tantes altres. Per l'amor de Déu, quin panorama! I pensar que encara hi ha socialistes (durant els pròxims mesos, a les Balears, en sortiran molts) que apel·len al vot útil d'aquells ciutadans que no volen el retorn del PP al Govern. ¿És possible que, després de tantes convocatòries electorals, després de tant bipartidisme malsà, encara no hagi quedat clar que el vot útil de bon de veres no té res a veure amb la resignació ni el conformisme, sinó amb el risc, les conviccions, l'audàcia, la voluntat i l'esperança?

Tito, l'optimista ¿El risc? ¿Les conviccions? ¿L'audàcia? ¿La voluntat? ¿L'esperança? ¿He estat jo qui ha escrit tot això? Per favor, quines collonades... 'Si jo sé perfectament que les persones, la gran majoria de les persones, són tot el contrari d'això! ¿El risc? 'Un sofà! ¿Les conviccions? 'Un sou! ¿L'audàcia? 'La seguretat, la peresa! ¿La voluntat? 'Un regal! ¿L'esperança? 'What the fuck is that! A penes exagero: n'hi ha prou de fer una volta pel carrer i veure com es comporta i com viu i quins referents té la majoria de gent per entendre que res -res- no resulta més inconcebible per a la immensa majoria de ciutadans que, en plena època d'eleccions, actuar reflexivament, racionalment, com a mínim plantejant-se la possibilitat d'exercir el dret a vot amb personalitat, com un gest de sobirania individual. Sí, ja sé que dir això és com descobrir la sopa d'all o el mediterrani; però bé convé repetir-ho de tant en tant, que totes les eleccions són, almenys des d'un punt de vista intel·lectual i moral, il·legítimes. Nathaniel Hawthorne, el gran purità de la literatura americana, va escriure un conte, L'holocaust a la Terra, en el qual un grup de gent prenia la decisió dràstica de començar-ho tot de bell nou per tal de dur una vida lliure de pecats, dolor i misèries. Així decidiren de fer una gran foguera en la qual cremar-ho tot, absolutament tot: des dels llibres fins a tota classe d'objectes i instruments. Quan a la fi hagueren enllestit la gran tasca purificadora i incendiària, però, s'adonaren que tot allò no havia servit de res, perquè, per començar de bell nou, millor, lluny del vici i els pecats i el dolor i els errors, allò que havien de cremar era, abans que cap altra cosa, el cor humà. És clar, pensar que l'única manera de convocar unes eleccions realment lícites i legítimes seria després d'una gran foguera tan o més completa que la que Hawthorne relata i proposa, és absolutament desmesurat. Però... Però millor no fer-hi gaires voltes. El que és segur, en tot cas, és que és en època electoral quan més en evidència queda el gran Aristòtil, que va dir, en un accés impropi d'optimisme, que l'home és un animal racional. Ai, Tito... que desencaminat! Amb una tarda davant la televisió o en una mesa electoral, t'adonaries que, en realitat, l'home és un animal cutre.

PERE ANTONI PONS